A poc més d’un mes d’un nou procés electoral, ens trobem davant d’un escenari de joc interessat. Jo sóc més maco, jo sóc més lleig, tu no saps i tu tampoc.

En el món de l’esport, tots apliquem la màxima que és un vehicle en la formació i en l’educació dels nostres fills/es. Però els mateixos pares en primer terme, els entrenadors en segon i els clubs en tercer (tots volem guanyar). Gran errada.

Està molt bé ser ambiciosos i preparar als nostres joves per l’èxit, per la victòria, pels triomfs. Però algú els prepara pel fracàs, per la derrota, per la decepció. Ningú.

Amb aquest panorama trobem una societat que ha de tornar a canviar els seus valors del dia a dia per intentar ressorgir d’aquesta situació de crisi que encara dura i durarà. Fins i tot la classe política s’ha adonat que la gent no creu en els polítics, no hi ha ganes de participar en els processos d’elecció dels nostres representants. I molts partits tenen dificultats per confeccionar les seves llistes perquè la gent no s’identifica amb la suposada democràcia que estem vivint.

En el món de l’esport també toca canviar els valors, els ordres de prioritat i que tornin els sentiments de veritat. S’ha de fer esport perquè t’agrada i t’ho passes bé amb el teu grup d’amics o amigues. S’ha acabat de qualsevol practica esportiva amateur hagi d’estar obligatòriament recompensada. L’esport professional són quatre i cada dia menys. La societat dona pel que dona i no podem viure en un núvol i no ser conscients de la realitat.

Si les coses tornen a ser autèntiques, la gent tornarà a creure en els nostres esportistes i en els nostres clubs. Si tot és a canvi d’alguna cosa els clubs ens trobarem com els polítics. Hi serem però ningú voldrà saber-ne res.