Fa temps que treballem plegats, que junts intentem reconduir  caparrons que es van omplint. És un home de mitjana edat; un cul inquiet: cuina, tennis,muntanya, paddel, futbol sala...qualsevol activitat esdevé una experiència vital i qualsevol dia pot ser bo per gaudir-lo al màxim. Una mirada creativa i juganera. Ara, això sí: tot ha de partir d’un control i una estructura...Deu ésser deformació de feina, per a un arquitecte  tot s’ha de construir i un mestre sempre ha de ser l’eix de l’aula.

Per què arquitectura?

Bàsicament la decisió fou com moltes d’altres. M’agradava el disseny i el dibuix tècnic. També m’influí un professor que vaig tenir a COU, que també era arquitecte, és a dir , combinava les dues feines. I, a més a més, el pare d’un amic meu era aparellador i ens aconsellà fer arquitectura i actualment els dos som arquitectes.

I començares la carrera...

I fou dura, sobretot perquè venia d’una família que no tenia res a veure amb el món de la construcció. Els meus inicis eren zero i, a la facultat, estava envoltat  de companys que sí que tenien alguna relació amb l’arquitectura.

Va ser una època d’esforç però també de gaudir amb el que m’apassiona.

Què et motivà i que et desmotivà durant aquest període?

Va ser un període llarg i atapeït. Moltes motivacions: la porta  a un nou món ple de coses desconegudes i interessants; descobrir les obres d’arquitectes importants d’arreu del món i els edificis que ha respectat el pas del temps i entendre el món a partir de l’arquitectura. I també viure-ho amb companys-amics , gent amb qui creixies i amb la qual encara ho comparteixo.

I em desmotivà la quantitat de feina, els moments d’estrès, la dificultat per superar etapes i que és una carrera molt llarga i amb uns horaris de treball molt dolents; quan acabes un projecte no saps si és de dia o de nit.

Quin aspecte de l’arquitectura et crida més l’atenció?

M’agrada molt veure la cara de la gent davant de l’obra feta. La fase del disseny és apassionant però prefereixo el moment de l’obra acabada.  L’edifici ocupa un lloc i forma part de la vida de la gent i és impressionant haver-ne controlat els fils i haver donat cos  a aquesta relació.

I per què o quan arquitectura i ensenyament es relacionen?

Feia un any que havíem acabat la carrera  i jo i un amic meu vam pensar de presentar-nos però ens adonàrem que no teníem res del que ens demanaven. Amb una certa inconsciència ,tot esmorzant ,decidírem fer-ho. I ja ho pots veure!! Va sortir bé.

L’ensenyament sempre m’havia agradat, una de les coses més importants de la meva joventut va ser fer de monitor al cau. I el cau fou un experiment d’aula.

I em continua agradant i continua formant part de la meva vida. Molta gent, aquests anys en què un arquitecte treballava tant com volia no entenia com podia preferir l’institut a realitzar més projectes i jo sempre he defensat que  m’hi sento bé, a l’aula; que gaudeixo enmig de la gent jove. I que és fantàstic veure que aprenen i que tu ets una peça d’un engranatge que ajuda a construir la seva vida.

Com a arquitecte com t’ha afectat la crisi?

Com a tothom. Tenint poca feina , intentant mantenir el despatx i esquivant les dificultats i paint els desencisos.

I com a professor?

Notant la manca de recursos, veient com retallen el nombre de professors i que aquesta retallada provoca aules més massificades  quan anys enrere la situació havia estat molt més òptima. T’adones que no pots fer tot el que et proposes i et sap greu. També veus nens/joves  que reflecteixen el patiment de les seves famílies i això impressiona.

Fer de professor t’ajuda al despatx i fer d’arquitecte ho fa a l’aula?

I tant que sí!  Fer de professor m’ha permès millorar les meves relacions en qualsevol contacte humà, tinc més control de l’expressió, més fluïdesa verbal...sóc capaç de detectar amb més facilitat els conflictes que es puguin generar.

I l’ arquitectura cap a l’aula és formació constant que puc transmetre. El món professional m’obliga a estar molt al dia: materials, lleis ...

És com la barreja d’un món virtual i un altre de real. Com la teoria i la pràctica.

Com ets definiries en cadascun dels dos mons?

Com a arquitecte crec en la feina feta, no en una gran quantitat de plànols tancats al despatx sinó en tot allò que has anat creant i que et defineix.

Com a professor intento transmetre uns coneixements i espero/desitjo que perdurin en la vida de l’alumne. I alhora creure que els he pogut dir que has de fer feina i que t’ho pots passar bé mentre la fas.

Per què continues en els dos mons?

Perquè tots dos m’agraden. He pensat en diferents moments  deixar  l’un o l’altre;

però ,encara que ja fa anys que treballo, les dues feines continuen , tot i els maldecaps, permetent-me passar-ho bé. Mentre la feina tingui un component lúdic  penso que vas per bon camí.

Com a arquitecte, com veus Igualada?

Li falta, li falta... Es fan coses però cal un POUM urgentment  que ens permeti dir quina ciutat volem  i ha de ser un POUM participatiu en què tothom pugui dir la seva.

La construcció ha de tornar a carregar piles , encara que no amb la bogeria que vam viure. A poc a poc.

I el REC?

El REC sí. Pensa que el meu projecte  final de carrera va ser el Rec. És una zona esplèndida ,plena d’història des del s. XII  al XV , i al XVIII. Amb uns magnífics contraforts i unes possibilitats impressionants. Cada edifici està carregat amb una història,, els interiors de totes aquestes adoberies són la memòria de la nostra ciutat i de molts dels nostres avantpassats. Sabem que el REC pot ser una marca d’identitat de la nostra ciutat i hauríem de fer el que calgués per potenciar-la

I la Cotonera o altres rehabilitacions?

Benvingudes  totes les recuperacions possibles. Tot allò que millori l’espai urbà és bo a llarg i a mig termini per a tots. Tota aquesta muntanya d’edificis degradant-se abandonats entristeixen

el nostre dia a dia .

I la zona o les zones industrials?

Complicades. Igualada té poc territori, viu estancada , limitada pels municipis dels encontorns. I això sí que no té solució i l’obliga a gestionar molt bé el  que té.

També és cert que hem de reordenar la barreja d’indústria i zona residencial que genera problemes  pels dos bàndols.

Com a professor, com veus Igualada?

 Continuo mirant amb ulls d’arquitecte i em preocupen aspectes de seguretat. La mobilitat ,l’afluència de gent en hores punta, els trànsit d’autobusos...Aspectes que caldria analitzar en moltes de les nostres escoles.

Com somies l’espai urbà?

Ordenat. Un lloc  on la gent convisqui amb tranquil.litat. On els aspectes residencials, els industrials i els comercials es puguin entendre ,pensant que tots són necessaris en la nostra supervivència.

Un lloc net. Amb possibilitats d’espais compartits i construïts per al gaudi de tots.

Com somies l’aula?

També neta i ordenada (dos elements bàsics per a la convivència i per a l’aprenentatge).

Plena de gent amb ganes i sense mandra. Avui la cultura de l’esforç no està de moda i és una llàstima. Ja t’he dit que jo he fet una carrera llarga i costosa i no me’n penedeixo , quan t’esforces i et surt bé  vas endavant  i mires més enllà. I el jovent d’ara moltes vegades plega abans d’hora.

També la somio plena de tots els recursos possibles per activar aquest desig i aquesta mirada.

Com és el teu dia  a dia?

De casa a l’ institut , de l’institut al despatx, del despatx a casa...  Però també fent esport, anant a la muntanya (un lloc ideal i que m’encanta: és la barreja d’esforç i paradís, un model de superació) . 

Un dia compartit amb la família, amb els amics , amb els companys..

 Ja veus!! El dia a dia  de qualsevol de nosaltres.

 En aquest enllaç podeu veure una galeria d'imatges dels projectes realitzats pel Miquel Raja.