"Those are my principles, and if you don't like them... well, I have others" Groucho Marx

Vet aquí una de les paradoxes més desconcertants del nostre temps: en la societat de la informació —el coneixement és una altra cosa—, canviar d’opinió és de cretins. Haig de confessar que jo he canviat d’opinió centenars de vegades, i fins i tot és possible que quan acabi aquestes paraules que vostè té l’amabilitat de llegir pensi que no hauria d’haver escrit aquestes paraules que vostè té l’amabilitat de llegir. M’explico.

Cèlebre tòpic de tertulià i de pseudointel·lectual és, als pocs minuts d’haver començat una discussió, proferir-li al teu interlocutor —que, òbviament, no té pas la raó, però d’això ja t’encarregaràs tu de fer-li veure— allò de «respecto les teves idees, però no les comparteixo». És un argument tan matusser, que ha envaït fins i tot el camp de l’estètica. No la de Hegel o Kierkegaard, sinó la de Llongueras. He sentit dir això mateix a la meva perruqueria de referència, sota l’adaptació teatral lliure de «respecto el teu pentinat, però no el comparteixo». Què vol dir respectar un pentinat? És respectable el pentinat de Cristiano Ronaldo? I les seves idees? En té, de fet, Cristiano Ronaldo, d’idees? I si en tingués, serien respectables?

Avui tothom discuteix als bars, als mercats o a la cua de l’Inem (perdó, del SOC), però no ens enganyem: en el moment precís en què comencem a intercanviar idees amb algú altre és perquè tenim la confiança que la raó està més aviat de part nostra i inevitablement desitgem que els altres ens la reconeguin i se la facin seva. En cas contrari, callaríem, com ja recomanava Wittgenstein.

En una confrontació dialèctica, cal respectar sempre l’individu, malgrat les seves idees. Comencem al principi, tanmateix, per ser irrespectuosos amb les nostres pròpies idees (si en tenim!): revisem-les, matisem-les, tornem-les a pensar de nou. I, després, però només després, siguem irrespectuosos amb les idees dels altres. Perquè prendre’s seriosament les nostres idees significa, com deia el bo de Groucho Marx, estar disposat a canviar-les, tot i que sempre per bones raons —i aquestes exclouen totes aquelles que tinguin a veure amb el sexe i/o els diners—.

Sí, hipòcrita lector (Baudelaire dixit), és bo canviar d’opinió; si és veritat, amb Heràclit, que les coses canvien constantment, no pot ser mentalment sa tenir sempre la mateixa visió de la realitat.

Fugiu ràpidament de la gent que diu «jo sempre he pensat que… [la xorrada que sigui]». O menteix o, encara pitjor, és el boig de la ciutat. O no.