Era pel anys 1947 o 48, que sovint acompanyava a la meva avia a comprar al mercat de Figueres. Recordo com si fos ara que la sorra se’m clavava a les cames empesa per les tramuntanades de l’Empordà. Quan hom ha nascut per aquelles contrades, per sempre més, es sentirà dir allò de: “estàs tocat de la “tramuntana”. Un equivalent a dir-te que tens més rauxes que no pas seny. Potser si a mitjans de segle passat els nens haguéssim portat pantalons llargs d’altra manera ens hauria crescut la mala llet i seriem bon tros més melosos.

El cas és que un bon dia em vaig trobar al mercat donant la mà a un municipal que em deia: “nen, que t’has perdut?”. De ben segur que me’l vaig mirar com si fos orat i amb molta naturalitat li vaig respondre: “no senyor, no. La que s’ha perdut es la iaia!”. L’home de la gorra va insistir: “que saps com et dius?”. La meva resposta va ésser decidida: “em dic Fumbista!”. No cal que us recordi que per aquell temps pels carrers de Catalunya es jugava al “fumbol” i no pas al futbol.

Ben entrat al segle XXI he començat a entendre perquè el municipal de Figueres es reia de mi com si li digues “gracietes”, incapaç d’entendre les meves respostes amb tota la veracitat, simplicitat i profunditat que haurien estat més dignes d’un Sèneca que no pas d’un infant de tres anys. Jo en cap moment havia dubtat de que no m’havia perdut, estava ben trobat, amb mi mateix i dins meu, no buscava a ningú i sabia on era i el que veia. I en darrer cas, la que havia perdut algú, o s’havia perdut, era l’àvia irresponsable que badava tot comprant betes i fils. Tanmateix, aquell dia. Per primera vegada a la meva vida em van preguntar a mi com em deia, fins llavors tothom “em deia”, m’anomenaven segons varen decidir pares i padrins i ningú m’ho havia preguntat.

Davant d’una pregunta tant important, feta per un senyor tant important, vaig decidir anomenar-me amb el nom mes important que sentia al carrer mentre jugàvem a pilota amb els fills de les putes de la Torre Basca (bones veïnes, per cert), que sentia a casa quan parlaven del Barça, que sentia totes les tardes i nits del diumenge per la radio... “futbolista”! La meva autoestima i el meu orgull em varen inflar el pit i em vaig autoanomenar oficialment com a mi em semblava.

Sí senyor, fins a la segona desena del segle XXI no he entès aquell somriure del municipal. Aquell somriure que venia a dir: “quin nen mes graciós, quines ruqueries diu!” I una merda! Aquest home era incapaç d’entendre que hom pot estar tot sol al mig de la mar, o un desert, nu a pilota picada i no estar gens perdut. Que la persona humana no necessita religió, partit polític, govern, ni a la iaia per estar ben trobat en si mateix. Que la llibertat es dins teu i que ets enterament responsable dels teus actes i del teu procés mental des de que neixes fins que mors. Fins i tot ets lliure d’anomenar-te com vulguis i com més bé et sembli segons el que penses i el que vols ser. La llibertat de la persona nomes té el límit del respecte a l’univers, la fidelitat a les pròpies conviccions i els compromisos lliurement assumits. Tristament, la majoria de gent que porta gorra de plat no és capaç d’entendre que les persones es poden associar com vulguin, anomenar com vulguin i comprometre’s en aventures i somnis deliciosament infinits.

Tristament encara les gorres de plat, les togues, les tiares i els caps de xarol com deia l’etern amic Lorca, es creuen amb el dret de dir a una dona que ha de fer amb el seu cos, a un poble a quin Emperador pertany, a un ciutadà que ha de pensar i votar...

Tristament encara hi ha tants caps plens de sorra en lloc de neurones que encara són capaços de condemnar al pobre roba-gallines i amnistiar o indultar al corrupte capitalista o al general assassí. Fins i tot hi ha partits polítics que expulsen als seus afiliats per complir amb el programa electoral pel qual varen ser elegits, en lloc d’acomiadar als mentiders incomplidors; partits anomenats democràtics que neguen el dret a votar al poble; partits que prohibeixen a les persones i pobles “ser”, “pensar”, “decidir” i trobar-se a si mateixes.

Oscar (avui em dic: “llibert”)