Lc 22:39, "Aleshores va sortir i se n'anà, com de costum, a la muntanya de les oliveres". Aquell noiet jueu de 33 anys, rebel, contestatari, enamorat de la humanitat, no anava al temple a parlar amb el pare universal, anava al camp de les oliveres.

A Solius (sos olius, quan es parlava salat), ses oliveres, hi ha un monestir cistercenc que domina pràcticament tota la Vall d'Aro. Està voltat de camps verds, pinedes, i té a tocar uns bells exemplars d'oliveres. Salvatges, molt altes i hi ha qui diu que tenen cinc o sis segles. Eren propietat dels benedictins de Sant Feliu de Guíxols i des de fa cinquanta anys si va establir una petita comunitat de 9 monjos del Cister.

Cada matí faig un llarg recorregut en bicicleta per camins de roures, pinedes, seguint després el Ridaura, el torrent de Solius fins a arribar a Santa Maria de Solius. Abans de tornar a casa descanso una estona a la vora de les oliveres, que ja m'esperen, i no puc negar que sempre fem una estona de conversa amb la més alta prop del banc de les escales.

M'estranya que tot i no tenir mitjans escrits, tele o mòbil, l'olivera estigui tan ben informada de tot el que passa al món. Potser és el vent que l'acarona, potser els ocells que si aixopluguen, potser les formigues que l'escalen, la pluja que li llepa fulla a fulla fins a fer-la sentir neta. Però el cas és que està al dia, tot i que no veu notícies o pel·lícules de crims i guerres i altres maldats semblants. En la seva llarga vida ha tingut temps de seguir la història de la seva terra i sap ben bé que de petita va néixer en un país lliure, acollidor, que va ser ocupat moltes vegades per veïns poc respectuosos amb les persones i ignorants dels drets humans.

L'olivera i jo som prou vells, cadascun a la seva manera, per a sorprenentment no entendre re del que li passa avui al nostre poble. Hi donem tombs i tombs, i sempre acabem dient que confiem en els nostres representants i de més verdes n'hem vist madurar. Fins i tot la CUP ens fa somriure com aquell qui veu un infant fent rebequeries.

Avui l'olivera em preguntava: "que aniràs a la manifestació feminista?". Encara ric ara. "I tu?"." Jo hauria d'anar a l'oliverista i això no existeix!". "Doncs pitjor jo que hauria d'anar a la masclista i això és l'insult més greu que mai et puguin fer".

Els avis vegetals o animals quan sentim "ismes" mirem de seguir el vol dels núvols. Sabem que sempre s'acaba fent culpable a qui està mes a prop i acaben afusellant-lo per dolent. L'olivera mai se m'ha queixat del terra que la sosté, ha mirat d'arrelar-se fermament i amorosa esperant el dia que en faran llenya. Sap molt bé que a l'univers cadascú és cadascú i per sort tots som diferents. Els gens i la història ens marquen i la lluita per la mateixa supervivència pot ser individual o col·lectiva en favor de tots i en contra de ningú. Ningú és igual, la diversitat ens enriqueix i tots els drets que creiem que podem reclamar han de ser justa compensació del compliment dels nostres deures amb l'entorn. Per recollir hem de plantar i qui no planta farà bé de callar. Hem de mirar de ser lluny del que rep més del que dóna.

Per fi l'olivera i jo hem coincidit en que totes les guerres de la humanitat només han servit per matar als pobres de tots els bàndols que sovint no sabien el veritable motiu de la seva lluita i el veritable beneficiari era aquell que no donava re i es creia l'amo de tot.

Després, costa avall, cap a casa, he vist núvols de pluja sobre les Gavarres. Potser a l'olivera no li agradarà el que he escrit?