Ara farà 65 anys que em van fer aprendre el que era un “dogma”. El diccionari el defineix com a “un punt de doctrina establert, proclamat autoritàriament, com a cert, incontestable, fonamental”. L’Església em va fer creure, sota pena de mort eterna, que la Mare de Déu era verge i puríssima, cosa que m’haurien pogut dir en xinès, ja que als 7 anys això de la virginitat i la puresa no s’entenia encara que la portés posada. Uns homes en faldilletes insistien que el de la faldilla blanca era infalible quan parlava en nom de Déu, i que l’hòstia era carn i el vi era sang quan la consagraven aixecant-la amb dos ditets de cada mà. (Més tard em van dir que aquests ditets eren sagrats i que si hi agafaves una vespa no et picava... però això és com allò dels ous de divendres sant, que no es corrompen mai...). El que sí que vaig entendre clar era que hi havia coses que no es podien discutir si no volies rebre una clatellada i anar de cara a la paret. (Aquell temps no existia el racó de pensar, es tractava precisament de no pensar!). Més tard vaig aprendre que de dogmes de fe n’hi havia molts i que també existien els dogmes de fe polítics, a més dels religiosos.

Aquells anys hi havia un General-íssim que ens donava generosament les cartilles de racionament pel sucre, el tabac i altres productes d'extrema necessitat. Aquest anava sota pali perquè havia guanyat amb les seves armes i el braç incorrupte de Santa Teresa la Santa Croada d’alliberament nacional. Era beneïda per l’església nacional com les que anys enrere s’havien fet per alliberar Terra Santa dels moros, però aquesta havia alliberat Espanya de comunistes, maçons, jueus, separatistes i anarquistes. Aquest senyor va declarar el dogma de l'Espanya “Una, Grande y Libre”. Va descobrir la “democràcia orgànica” i el “sindicat vertical”, que feia joc amb el “moviment nacional” i “la fet i las jons”. Tots aquests dogmes ens els explicava un senyor amb bigotet molt ben retallat i camisa blau fosc que els “Hermanos” havien de llogar perquè era falangista i l’únic autoritzat per explicar-nos correctament aquests dogmes. Llavors vaig descobrir la grandesa de l’Imperi espanyol, que havia estat tan gran que a les seves terres mai es ponia el sol i que ens havíem sacrificat per imposar la veritable religió i la única llengua de la cultura a tot el món. Aquell temps ja només ens quedava part del Marroc, Sàhara i Guinea, ja ens havien “robat” Cuba, tot Amèrica, Filipines... No obstant érem els més bons i grans del món (com la “roja”) i el món estava ple de malagraïts i traïdors.

Quan vaig poder escriure i parlar català, i a pensar sense rebre cap clatellada, vaig estudiar teologia, llegir la Bíblia i el Corà, em vaig enamorar del personatge de Jesús i després d'un any d’estudi de l’Església, els Concilis i els Papes, vaig deixar d’entendre la paraula dogma, i encara més les ballarugues dels senyors amb faldilletes blanques o morades.

També em va sorprendre que a nivell polític es parlés de la “democràcia” que, com diu el Diccionari, és un: “sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.” Caram! El que deia el senyor del bigotet no lligava gens. Tampoc em lliga gens que en democràcia la participació del poble consisteixi en votar cada quatre anys uns papers que ja li donen escrits, unes llistes tancades amb noms desconeguts, i acceptar que han de pagar impostos i complir radicalment els milions de lleis que uns senyors han dictat pel seu compte, que interpreten com ells volen i  que serveixen per defensar l’oligarquia de qualsevol pretensió popular.

Be, desprès d’un article tant insubstancial, per quedar be citaré Pablo Neruda, com fa Otegi: “Podran tallar totes les flors però mai aturar la primavera”. Hi afegeixo de collita pròpia: “ni fer callar a un home en la seva tardor”.