A migdia les oliveres suen. Núvols de cotó fluix venen sense pressa del Montseny. No acaben d'arribar, es desfan com un bolado. Els ocells estarrufats i arraulits sota les fulles immòbils, callen. El raïm es torna ros i els cors de les figues s'endolceixen. Centenars de formigues han entrat a casa fugint del sol ardent. M'ha costat convèncer-les d'una en una que no estem preparats per la convivència. Ara sí, ara no, un xaloc suau provinent de terra de moros acarona les flors dels baladres metziners. Agost.

Escrivia aquest paràgraf ara fa un mes quan la notícia més important dels mitjans era si les tortuguetes de Mataró trencaven l'ou i arribaven a la mar.
Un altre mes més tard, comprovo que a l'autobús, a les sales d'espera, els qui fan esport, al gimnàs, els ciclistes, a les reunions, parlaments, taules de restaurants, menjadors familiars, aules... Tothom té el mòbil als dits o porten auriculars. Perdó, a vegades a més a més miren la televisió.

Comprovo com la mort, l'assassinat, els crims, les violacions, estan a tots els jocs o programes i sèries televisives.

He deixat de mirar les notícies perquè em produeixen un profund sentiment de dolor i fastig alhora. Les mentides més descarades són en boca dels representants del poble, dels anunciants de qualsevol producte, dels savis tertulians mal educats que parlen tots alhora i cridant. Els que realment són honestos i amb els que em sento més representat estan a la presó fa un any carregats d'infàmies. Els assassins, corruptes, estafadors, mentiders, polítics i banquers, processats o no, condemnats o no, gaudeixen dels seus immensos sous o el fruit del lladronici o del treball dels pobres, lliurement i amb ostentació mentre mig mon mort de gana. Els xalets més espectaculars a la vora del mar o la neu i els vaixells més luxosos només són usats 15 dies a l'any, mentre els pobres estan amuntegats en blocs calamitosos o dormen en caixers automàtics.

El capital és l'amo dels mitjans i dels polítics. Els mitjans són l'eina per enganyar al poble perquè voti als polítics que vol el seu amo. Els polítics votats per l'estultícia majoritària, legislen en nom del poble, per defensar al capital i a ells mateixos del poble que ignorant els ha escollit. Els jutges nominats pels polítics engarjolen als qui defensen els drets dels homes i dels pobles i als que volen casa o menjar, mentre aplaudeixen el genocidi i al gran capital. Aquests dies he sentit repetidament la frase: "qui mata una persona és un assassí, qui en mata milions un conqueridor".

Estem colonitzats per un país que celebra un dels més grans genocidis de la humanitat el 12 d'octubre. I els que ens volen alliberar celebren la derrota més catastròfica, l'11 de setembre, mentre s'apunyalen entre ells al parlament i en les campanyes electorals per obtenir la butaca més ben remunerada o per un sac de pinso. Tant li fa!

Sento la fresca a la pell. La humitat ambient fa que els cucs llargs i terrosos vulguin entrar a casa per escapar dels tolls. Plovisqueja, ara si, ara no. Els trec tot explicant-los-hi que encara no estem preparats per la convivència. La gossa em mira, torça el cap entre sorneguera i aprovatòria. I me'n vaig perquè he de netejar el galliner per posar-hi gallines noves, treure les canyes de les tomateres i tallar l'herba del camí.

Els avis perdem el sentit de l'olfacte, però la sensació de fàstic molt em temo que no es perd mai.
Del 15-8 al 17-10-2018