Ahir va començar l’hivern. Vaig agafar el tractor per palejar i escampar fems de cavalls tot preparant les terres per les patates. Cada viatge des del femer al camp havia de passar pel bosc del veí on havia d’esquivar a una dotzena de cavalls en llibertat que venien a curiossejar el tractor, a les gallines, oques, gossos i alguna ovella que es preguntava si traginava fems o herba. Per la radio escoltava les noticies, un vici adquirit del temps en que vivia immers en la societat, era empresari i havia de politiquejar per sobreviure o morir.

Escoltar la radio i mantenir-se al corrent de la política mundial mentre tragines merda, et fa sentir lliure i bona persona. Fa gairebé deu anys vaig deixar totes les meves responsabilitats empresarials i socials en mans de gent mes jove, gent que tenia dret a substituir a un carcamal que portava més de quaranta anys presidint, gerenciant, generant vida i trencant-se les banyes en un món que començava a estar segur de no entendre. Durant quasi cinquanta anys em varen retenir gairebé un 35% del sou per la salut, la vellesa... més d’un 20% per l'IRPF i del que em donaven jo en tornava un 16% de IVA a l’Estat, tret de la gasolina, tabac, alcohol que era molt superior, i el menjar que no ho era tant.

Gairebé he treballat tota la vida, deixant a mans del Estat cap el 70 % del que guanyava per tenir dret a una pensió (mai he hagut de usar la Seguretat Social), pensió que ara es torna insegura, cada dia més fràgil i insultant quan em diuen que si no augmenten els joves treballadors no em podran pagar. Com si jo no l’hagués pagada per avançat, encara ara, cada any em descompten cap a 6.000 euros de l'Irpf i més de 7.000 euros dels IVES creixents. Per si de cas pago una mútua per si em poses malalt i no tinc gens clar qui tindrà prou diners per pagar el meu enterrament.

Sóc un home feliç que dels darrers deu anys n’ha passat més de dos navegant per la Mediterrània amb un veler xic i atrotinat que ha fet feliç a un vell atrotinat i somniador. La resta del temps he treballat al camp i he vist passar núvols i ocells, ara cap el sud, ara cap el nord, sempre atrafegats i senyorials com si fessin quelcom important. Sóc un home que sap que aviat no tindrà pensió i que haurà de viure de les terres que conrea i de l'aviram que alimenta i d’això se’n sent orgullós.

Sóc un vell feliç que de xic xic vaig desistir de mentir perquè se’m enrajolava tant la cara i ho passava tant malament, sentia tanta vergonya, que vaig decidir per sempre més callar o dir el que realment pensava. És que els meus pares, després de perdre una guerra, em varen educar de tal manera que ser honest era una virtut, treballar una qualitat, no mentir era natural, la violència era falta d'intel·ligència i maldat, la gent era bona i el poble ple d’amics i de persones que podies estimar... En poques paraules ser feliç era qüestió de solidaritat i sentit comú...

Mentre sento la radio del tractor em sembla que tot és complicat i difícil, que res és com em varen ensenyar els meus pares. Quins pares devien tenir en Rajoy, Bàrcenas, Matas, Millet...? I aquest Putin? I el Rato o el Botin? Que els varen ensenyar a aquestes persones que es pensen que poden ser multimilionaris gràcies al treball de milers de persones que passen gana? I aquests que expliquen que manen a tothom i fan les lleis que volen? I com pot ser que hi hagi gent que diu “Catalunya nos pertenece i nos quitaron Cuba” o que manen sobre el cos de la dona, i que es passen el dia fent lleis per deslegitimar al poble, que tenen exèrcits i guàrdies per defensar-se del poble? Potser els seus pares els varen ensenyar a mentir, a pillar tot el que trobaven, a matar i fer mal, guanyar, humiliar als més febles, a creure’s superiors... Els gossos de casa són mes bona gent i més feliços. No els cal volar amb butaca gran ni tenir una suite a l'Hotel de Madrid, no els cal cobrar d’un banc o una companyia elèctrica, no els cal mentir, mentir i mentir.

Tanco la radio, la pudor que sentia no era dels fems.

Oscar

22-12-2013

Dedicat amb molt d'amor a..... No poso noms per no deixar-me’n cap. No poso noms per poder enviar l’article aquest any.