Devia ser per la primavera del 1965. Cinquanta anys enrere no són gran cosa pels qui veiem passar el temps com cavall desbocat. Jo estava llavors assegut a les oficines a estribord de la coberta principal de la Fragata Sarmiento de Gamboa F36 (95m d'eslora, 12 de mànega i no arribava a 4m de calat) Era un dels 251 mariners d’una calamitosa nau de l’Armada Espanyola amarrada aquells dies a l’Arsenal de Cartagena per fer petites reparacions.

Cap al migdia va arribar el petrolier de l’armada BP 11 Teide (117,5m d’eslora, 14,8m de mànega, 6,9m de calat i que tenia una capacitat per portar 5300m3 de combustible). Pel nivell de flotació semblava anar a mitja càrrega. Va amarrar a popa del Sarmiento i els companys ens van fer saber que venien de Canàries, ben carregats, però no de petroli.

Al moll, tot seguit es va veure un inusual moviment de camions de tots els exèrcits, Terra, Marina, Infanteria, Aviació... que feien cua a la vora del Teide esperant poder carregar. A cada camió, al costat del conductor,hi anava un oficial de diferents graduacions que supervisava la càrrega i s’enduia el botí. Era una gran operació de contraban organitzada per l’Armada i participada per tots els exèrcits. Descarregaven tota mena d’electrodomèstics, tabac i roba, sobretot texans d’importació. Les Canàries eren exemptes d' impostos.

Durant més de vint-i-quatre hores, dia i nit varen carregar camions militars. Era un espectacle, acceptat per tot el personal militar, per nosaltres mateixos, els mariners, i a ningú se li podia ocórrer en temps del Caudillo que alló s’havia de denunciar, o fotografiar, o posar-ho en un diari... Déu ens en guard! Segur que haguéssim anat tots plegats a la presó. Quan nosaltres sortíem pel control de l' Arsenal si portàvem alguns paquets de tabac americà d’estraperlo ens els confiscaven, naturalment.

Llavors encara no s’havia inventat la paraula corrupció, com tampoc es parlava de corrupció quan les naus espanyoles portaven esclaus a sud-amèrica i tornaven carregats amb or i plata. Era colonització, era el dret de conquesta, i l’amo era l’amo i cadascú feia el que li tocava, muts, en silenci i  sense pensar gaire. Per què ser encara més infeliç? L’única lliçó que vam aprendre després de 24 mesos a la Marina Espanyola era que si mai havíem de tornar a agafar les armes potser no sabríem què defensar, peró sí que sabríem qui era el nostre enemic.

El postfranquisme de la monarquia i de la Constitución no ha estat altra cosa que la continuïtat del sistema anterior camuflat de democràcia. Durant trenta anys més, hem vist com el Parlament espanyol legislava sempre a gust del capital, de l'exèrcit, de l’església i del poder, per autodefensar-se tots ells del poble. Aquest, de mica en mica, es creia que a més de votar cada quatre anys el que li deien els mitjans, tenia uns drets universals. El poble ha vist com viuen i participen els països civilitzats i ha descobert que la democràcia és una altra cosa, ha ampliat el vocabulari amb paraules que abans no tenien sentit o estaven prohibides. El poble ha caminat pels camins de la cultura i ja no pot fer marxa enrere.

El poble culte no suporta el diàleg polític actual, la mentida continuada, el “tu més”, la corrupció dels mitjans i del sistema. Sap perfectament que encara avui, als parlaments i als jutjats, no es mira de resoldre la plaga de la corrupció sinó com camuflar-la, es cerca la manera de permetre que el poderós  en  sigui cada cop més i la classe mitjana desaparegui. Es pretén legislar i legislar per mantenir el sistema en lloc de fer-ho per canviar-lo quan és el que falla.

Mentre, al món, cada vegada hi ha més persones que prefereixen saber en lloc de posseir més i més, tenir temps per viure en lloc de passar-se el dia comptant diners i sembrar l’entorn de felicitat per viure feliços en lloc de fer de proxenetes. El jutge Vidal, amb la seva nova Constitució catalana, ha entès molt bé que no es tracta d’empaitar corruptes i caçar bruixes, només cal impedir que la corrupció no tingui espai en el nou sistema. No es tracta de posar a mig món a la presó, sino  que la riquesa desplaçada indegudament torni al seu lloc immediatament. La justícia fora de temps no és justícia. El grau de democràcia que un poble pot assumir és proporcional al grau de cultura que té . Les lleis, les poden proposar els politics representants del poble, però només les pot aprovar el poble a les urnes. Els càrrecs polítics haurien de ser com la fruita als arbres, de cicle curt i data de caducitat.

El món evoluciona lentament, però evoluciona. Cada poble té el seu punt de saó i mentre nosaltres ens emmirallem en els països nòrdics, veiem com els suïssos van a les urnes amb l’assiduïtat que el conductor canvia de marxes quan mena el seu cotxe, també veiem com Andalusia continua votant els partits que l' estafen impunement i que es riuen de l 'atur i de la pobresa dels seus ciutadans. Talment som pobles diferents, som cultures diferents i com deia abans: el grau de democràcia que un poble pot conquerir és estrictament proporcional al seu grau de cultura.

En negociar la Independència, quan ens proposin donar-nos un 16% de l'exèrcit a canvi que els paguem el deute espanyol, millor que negociem museus o ambaixades, que també les hem pagades nosaltres i potser en traurem algun profit.

El petrolier Teide BP11 va morir als 36 anys, el 1988. La seva única acció rellevant, va succeir quan, al març de 1969, durant la crisi diplomàtica entre Espanya i Guinea Equatorial, va participar en l'evacuació dels espanyols residents a Guinea Equatorial.

La Fragata Sarmiento de Gamboa F36 va morir a l’edat de 24 anys ,el 1974, sense haver disparat mai els seus canons, per por que s’aixequés la coberta. Era usada per l’Almirall, Capità General de Cartagena perquè tenia uns amplis i còmodes cambres per als oficials. Els mariners dormíem penjats en cois (hamaques) els uns sobre els altres o a tocar  en cambres de 100.