616 és un cap i cua, és la xifra de professionals de la política espanyola que viuen a esquenes del poble, amb uns ingressos mensuals de cinc a deu vegades el sou d’un votant espanyol. 350 al Congrés i 266 al Senat.

Vosaltres què feu quan porteu el cotxe al mecànic i després de pagar la factura corresponent, el voleu engegar i no fa ni soroll? I si compreu un forn i no passa dels 25º de temperatura? I si crideu el lampista per una fuita d’aigua i us inunda el pis? I si aneu al dentista i en lloc de treure-us el queixal del seny que no us deixa dormir us arrenca un ullal? I si pagueu la matrícula i sis mesos d’una acadèmia d’anglès i resulta que els professors només saben rus?

Si hi sou a temps, mireu de no pagar fins que el servei us satisfaci. També s’acostuma a canviar de proveïdor i a vegades es denuncia l'empresa i el professional per incompliment de contracte i manca d'ètica.

Les properes eleccions espanyoles ens costaran 160 milions d’euros, els sous dels polítics aquests darrers mesos haurà pujat uns 20 milions més. Mentre el país s’ensorra amb més d’un 20% d’aturats, un deute de gairebé un bilió i mig i uns fons de pensions dilapidat, els partits i polítics espanyols van cobrant i ens empatxen els mitjans de mentides, mentides i mentides.

Davant d’aquest panorama, a les nits somio que visc en un país que té una Constitució curta i clara amb molt poques lleis complementàries que serveixin per defensar el poble dels opressors, el gran capital i els seus peons: polítics i mitjans. Una Constitució que digui que qui no compleix la paraula donada ho ha de pagar, qui roba ha de restituir, qui menteix públicament, públicament ha de rectificar i qui perjudica el poble ha d’estar a la gàbia o a l’exili.

Aquests dies tornarem a sentir-nos humiliats quan veurem les mateixes cares, dels mateixos polítics, dels mateixos partits, pels mateixos mitjans, repetint-nos les mateixes mentides, robant-nos els mateixos sous i dient-nos altra vegada: IDIOTA, TORNA’M A VOTAR! Observarem com es barallen amb el mateix “i tu més”, per convèncer-nos que “l’altre encara més” i aconseguir que jo, l’idiota de torn, canviï de mentider, de partit i de mantingut.

El més fotut de tot plegat és que la situació té remei. Us juro que visc i convisc amb un poble de gent vinguda d’arreu, que vetlla una cultura, respecta una història i estima una llengua, uns costums, una manera franca de somriure. Cada dia em passejo entre gent treballadora amb qui comparteixo la majoria d'idees i gustos i que plegats estem disposats a fer qualsevol cosa per donar als nostres néts quelcom més que quatre cèntims al banc. El nostre testament vol ser l’acceptació de la diversitat en lloc de la “unitat” forçada, la multi-cultura enlloc de la “grandesa” de les armes i el cel i la mar en lloc de la “llibertat” de les presons i els codis penals.

I perquè entengueu el que vull dir us adjunto una llista de noms, que podria allargar, que vosaltres coneixeu i que també podríeu allargar encara més si feu l’esforç de mirar els ulls dels vostres conciutadans, companys de feina, família...

Alfred Bosch, Andreu Mas-Colell, Carles Puidemont, Carme Forcadell, Empar Moliner, Eudald Carbonell, Ferràn Torrent, Germà Bel, Germans Roca, Isabel Martí, Joan Massagué, Joan Ramon Laporte, Jordi Bassas, Josep Baselga, Josep Guardiola, Josep Ma Espinàs, Josep Ma Terricabras , Lluís Llach, Marta Rovira, Miquel Calzada, Oriol Junqueras, Quim Monzó, Rafel Nadal, Ramon Tremosa, Raül Romeva, Salvador Cardús, Santi Vidal, Sergi Pàmies, Valentí Fuster, Vicent Partal, Vicent Sanchis, Xavier Sala Martin...

Ben segur, estimat lector, que algun d’aquests noms no són sant de la teva devoció, però també és segur que n’hi podríem afegir uns quants milions més i, almenys jo, em jugaria la vida per aquest país.