M’haureu de perdonar que avui comenci amb un titular tan poc correcte i que alhora us pot semblar provocatiu. Ho faig a plena consciència per a comunicar-vos que fa dies i dies i molts dies que tinc el cap ple de queixes contra aquesta Europa del segle XXI, que hores d’ara ja sóc incapaç d’acceptar i que repudio profundament.

Estic indignat i tip de veure negres penjats de tanques metàl·liques, ensangonats i apallissats. No dormo pensant en els bots de plàstic d’ínfima qualitat que surten a la Mediterrània carregats amb centenars de joves, homes, dones i infants, que gairebé no tenen espai ni per seure, i que molts d’ells no saben nedar ni han vist la mar en sa vida. Són suïcides? No, són morts que volen ressuscitar, són persones que lluiten per sobreviure i fugen d’un món que no els ho permet. Líbia, Síria, Somàlia, Eritrea, Etiòpia, Mali, Níger, Xat, Camerun, Nigèria, Sudan, Ghana, Guinea... i sabeu que a Sud-Àfrica la població negra autòctona s’està rebel·lant en contra de la migració dels països del nord i exigeixen el seu retorn al país d’origen? Què passa a l’Àfrica? A la Mediterrània hi ha desenes de milers de cadàvers de persones que, com tu i com jo, només volien viure en pau. Els pescadors, la guàrdia costanera italiana i la guàrdia civil no paren. La petita illa de Lampedusa no dóna l’abast, com Pantel·leria, com Malta, com Sicília... Si navegueu per la costa d’Almeria, Màlaga o Cadis no deixareu de rebre avisos per la ràdio de possibles pasteres a la deriva i ja no parlem de Canàries. Què passa a l’Àfrica? A ple segle XXI tot això és possible?

Aquests dies va caure un avió als Alps francesos. Els presidents de França, Alemanya i Espanya es van retratar a tort i a dret. Van desfilar, van fer misses, han inaugurat monuments... És aquesta l’Europa del segle XXI? Ha mort un mestre a mans d’un alumne malalt mental. Minuts de silenci fins a les perruqueries. Els mitjans no treballen eufòrics, un mort europeu val com mil d’africans. Ens sorprenem que, de tard en tard, hi hagi algun accident provocat per un malalt mental o un conductor que s’ha adormit.  Els jutges i autoritats donen sempre la culpa a l’individu, com en el cas del tren de Galícia i el poble més espaviladet es pregunta si el sistema és el correcte. La qüestió es veure qui paga i rarament interessa de veritat què cal fer perquè no es torni a repetir. Ens costa molt assumir que, de tant en tant, hi ha accidents inevitables. Acceptar que, a cada família, hi ha almenys un malalt mental i que tots plegats hi ha un dia que fem un error descomunal que pot ser només un ensurt o pot resultar mortal.

D’ençà de les consecutives revoltes a tots els pobles islàmics del nord d’Àfrica la diàspora en aquest continent ha augmentat a extrems no assumibles i, a més, amb tota seguretat, encara creixerà molt més. Algú pot entendre què feien i de què parlaven els diputats europeus mentre tot el nord d’Àfrica bullia. Es veia un bon negoci? Vendrien més armes, donarien més crèdits, s’abaixaria el petroli, els diamants, l’or, el cacau o el cafè? Mentre els nostres veïns del sud es mataven, què feien els nostres polítics europeus? Els 5 grans Estats calculaven? Els altres 21 pobles vigilaven fronteres i creaven nous paradisos fiscals?

L'Europa dels 5 Estats, la dels banquers, la del capital és una Europa política i socialment irresponsable, encara no ha superat l’antiga Comunitat Econòmica Europea. Ha crescut desmesuradament sense cap mena de filosofia i política comuna, només ha respost a la gran banca, als grans mercats i als seus compromisos particulars. Europa, després d’espoliar durant segles el continent africà, aquests darrers anys ha estat observant tranquil·lament com ells sols es mataven mentre el negoci floria als gratacels de la City, Brussel·les, Luxemburg...  Han pactat amb qualsevol govern disposat a comprar o vendre sense importar-los pagar al compte corrent personal del dictador de torn a un paradís fiscal. Els han venut armes, comprat matèries primeres a bon preu, sense tenir en compte si es respectaven els drets humans, el poble es moria de fam o a trets. Gianis Varufakis els diu ben clar als 5 Estats que ells no han salvat a la banca sinó als banquers i que del préstec a Grècia només en va arribar el 9% al poble grec. Si així és com es porten amb els seus socis, com s’han portat amb la Guinea Equatorial? Amb quines armes controla Obiang al seu poble, on s’ingressa el pagament del petroli que li compra Europa? L’únic repartiment democràtic que es fa a Guinea és la misèria. A qui importa que Arabia Saudi sigui un dels principals inversors en terrorisme islàmic o que el tracte a les dones és denigrant? El segrest continu de nenes i la seva explotació, com ha condicionat les relacions d’aquests països africans amb la Comunitat Europea?. Quantes misses han fet els 5 Grans Presidents i els pobrets 751 diputats?

Una Europa incapaç de respectar als seus propis socis, que tracta a Grècia o Xipre com a súbdits, dels quals només els importa el rendiment econòmic que en pot treure. Potencia els paradisos fiscals dintre dels seus estats minúsculs i satèl·lits. Accepta nous socis sense interessar-li altra cosa que el rendiment econòmic que en podrà treure, però en cap cas el sistema democràtic que els governa, el respecte als drets humans i la seva política social.  Ara està negociant amb Turquia, que ha massacrat Armènia i tortura el Kurdistan. Tampoc té cap política exterior definida amb USA, Rússia, Xina, Islam, Sud-Amèrica, Àfrica... i ha estat totalment incapaç d’unificar l’exèrcit, les exigències socials, i les condicions polítiques mínimes per mantenir relacions comercials amb països aliens. Europa és un brut negoci capitalista, sense voluntat de canvi ni vergonya dels seus crims.

Som molts els que hem somiat en una Europa Unida justa, capaç de ser l’equilibri entre l’est i l’oest, d’haver après  de dues guerres mundials, i defensora dels drets humans i dels pobles en lloc de corrompre’s per trenta monedes d’or. Aquesta Europa que els catalans mitifiquem i posem com a meta per a la nostra independència, dubto que es mereixi ser tinguda en compte a l’hora de decidir el camí de la nostra llibertat. Aquesta Europa impotent per fer una política clara davant de l’explotació de l’home per l’home, aquesta Europa dels Estats, o bé es transforma en l’Europa dels Pobles o restarà com un Museu de la corrupció inútil per a satisfer el que el segle XXI necessita amb urgència. Potser sí que és veritat que Europa veu més a Catalunya com l’única forma de cobrar el deute espanyol, que com un poble amb un futur democràtic, social i polític exemplar, un bon company de viatge.

No és això germans, no és això. Europa té massa seus, massa polítics, massa banquers, massa compromisos amb el jacobinisme i l’imperialisme, i cap capacitat per ajudar a una Àfrica moribunda que només existeix perquè quatre milionaris ho siguin una mica més.

Ara, al Parlament europeu es parla d’evitar les morts a la Mediterrània, però ningú s’atreveix a parlar de com canviar radicalment la seva política a l’Àfrica per aconseguir que els africans hi puguin viure, gaudir de la seva riquesa i assolir una maduresa política que respecti els drets humans. Ningú no vol encarar-se als dictadors carnissers corruptes que venen el seu poble per quatre rals als prohoms civilitzats. Per parlar d’això Europa hauria de tancar la barraqueta dels banquers i parar de somriure a EUA i Xina com si fóssim companys de viatge, ridículs Indiana Jones espoliant el tresor negre. No amics meus, no és això, Europa, amb perdó és una merda, per usar una paraula fina.