Dissabte passat, veient la manifestació que es va fer a Barcelona a favor dels refugiats, em vaig emocionar, em vaig tornar a emocionar. Quan el poble expressa la seva voluntat i la seva indignació davant la injustícia, la manca de llibertat i el nul respecte pels drets humans, és quan el poble és sublim i quelcom mes que aquesta massa amorfa de carn que només belluga per interessos personals i absolutament egoistes.

Llavors és quan em costa d'entendre que un poble capaç de mobilitzar-se de forma exemplar i decidida, quan és l'hora de votar, d'informar-se de les propostes i programes electorals, sovint ho faci més endut per una rampellada que com a conseqüència d'un estudi rigorós dels programes i candidats que han de portar el país allà on hom desitjaria anar.

No vull parlar de noms ni de partits, i tant li fa Espanya, com França o els Estats Units. Quan un ciutadà va a votar ho ha de fer amb la confiança que els seus futurs representants seran els que estudiaran rigorosament els grans problemes com les guerres, la mort per fam, els èxodes de pobles sencers, o la mala distribució de la riquesa.

La realitat és que el ciutadà vota a titelles que el gran capital, ajudat pels mitjans de la seva propietat, ha promocionat i ha comprat abans que arribessin al poder. I no parlo dels països subdesenvolupats que tenen un cacic a perpetuïtat que s'ho ven tot per poder omplir el compte particular de Suïssa. Parlo dels polítics "civilitzats i democràtics" que en el fons protegeixen el gran capital, els fabricants d'armes, els especuladors amb les matèries primeres de països miserables i la mà d'obra que no menja.

Àfrica té en aquests moments 1.216 milions d'habitants, dels quals no és gens aventurat dir que mil milions demà mateix  si poguessin, anirien a viure a Europa o als Estats Units. Àsia té 4.436 milions d'habitants i no vull suposar quants estan disposats a emigrar immediatament. Parlem d'Amèrica del Sud? No cal. Tots ells voldrien quedar-se al seu meravellós país on van néixer només que la vida hi fos possible. Tots ells somien tornar-hi.

Com es pot entendre que un criminal caciquet sirià en pocs anys hagi enderrocat les seves pròpies ciutats, hagi matat la meitat del seu poble i hagi foragitat  11 milions de sirians arreu del món. Es fabriquen armes a Síria? Qui canvia armes per petroli, per matèries primeres? De què viu la gran banca mundial? De què viuen els reiets en actiu, els jubilats, les seves putes de luxe i els polítics europeus? Venem corbetes a Aràbia Saudita, armes a tot el tercer món?

Quant paguem d'impostos a l'Estat per cada litre de petroli que compra als cacics criminals a canvi de bombes?

A aquests, fins ara, a Europa, els hem votat nosaltres.

Avui empadronats a Catalunya som 7.700.000 habitants. L'any 1.900 no arribàvem als 2.000.000 habitants. Dels actuals empadronats 4.900.000 són nascuts a Catalunya, 1.400.000 nascuts a la resta d'Espanya, 1.300.000 nascuts a altres països del món, 1.100.000 dels quals tenen nacionalitat estrangera. La població estrangera durant el període 2.000-2009 es va multiplicar per 6.5. L'any 2005 es van concedir 209.000 autoritzacions de treball i el 2013 només 35.000. No obstant la població estrangera va passar del 2.000 al 2.009 de 180.000 a 1.185.000.

No us vull atabalar amb xifres, però m'atreviria a dir que a Catalunya rarament hem superat el 40 o 45% d'habitants amb tres generacions nascudes a Catalunya. Penso, dic i em sento orgullós de viure en un país que ha assumit com a identitat i personalitat pròpia el fet de ser terra de tothom.

Ara, només ens cal tenir uns representants polítics que entenguin que tothom que estima i lluita per aquesta terra és català, mereixedor de tots els drets i obligat a tots els deures. Uns representants que sàpiguen organitzar aquest meravellós país i defensar-lo del colonialisme i de l'explotació d'una minoria. Uns representants que entenguin que la llibertat i la justícia només existirà en un món lliure i just i el que passa fora de les nostres fronteres, a tot el món, no es resoldrà aclucant els ulls, creant muralles i permetent mentrestant que els desaprensius visquin de la sang del poble.

Cal manifestar-se, però recordem, cal votar i lluitar dia a dia contra unes lleis que polítics corruptes ens han imposat, per controlar-nos, i que ells no compleixen gens ni mica. Aquesta setmana a Granada entra a la presó amb una condemna de 6 anys a un jove per 76,20 €. A Madrid han portat al jutjat  dos avis de 92 i 76 anys per robar una llauna d'anxoves d'1 € al supermercat... Riu Millet, riu!