D’ací quatre dies els “legalment” majors d’edat podrem fer ús del dret a votar. Cada vegada que arriba aquesta difícil contesa em faig un seguit de preguntes per convèncer-me que compleixo aquest deure ciutadà amb el màxim sentit de la responsabilitat.

Com que escric amb tota llibertat us reproduiré, honestament, part del raonament personal que em faig en aquestes circumstàncies. Tinc la total garantia que, si algú no ho troba bé o l’ofèn alguna expressió, pot prémer el botonet del seu ordinador que diu “Supr”, o be deixar-me a parir tranquil·lament en l’apartat dels comentaris, amb les sigles que li sembli i sota secret de confessió.

El primer dubte que tinc és el que ja he desvetllat al primer paràgraf: el vot és un dret o un deure ciutadà? Depèn de la legislació de cada país. Jo penso que és un deure i que l’exercici del vot hauria de ser condicionant moral per poder queixar-se del mal fer polític, de la gestió publica i dels impostos i altres càrregues.

Després em centro mentalment i repasso el meu ordre de valors. On vull anar com a ciutadà i com voldria que fos la societat que m’envolta: municipi, país, continent, món. Si no sé on vaig ni què vull, com puc saber qui ha de ser el meu representant i el conductor que m’hi porti. Tanmateix, si no tinc clar els valors de les coses com puc saber què és prioritari i què pot esperar. Si no sé el món que vull pels meus néts, com puc saber què cal fer per anar-hi.

Tot seguit he d’estudiar les alternatives. Tristament les llistes obertes, encara que legítimes, no són legals. Per tant he de conèixer seriosament el programa dels partits o grups que es presenten. Quins són els que estan més d’acord amb el meu pensament? He d’escollir el menys dolent o menys llunyà a la meva ideologia i el més fiable en el compliment de les seves promeses. Quan es tracta de partits nous, aplico el sentit comú i observo si el grup humà està capacitat per fer el que diu i si realment sap el camí per arribar-hi.

Tot plegat em porta a buscar la biografia dels líders més destacats de cada grup, fins a saber d’on vénen, què han fet fins avui, els resultats de les seves empreses, quines responsabilitats han assumit amb èxit i sobretot quins són els seus punts febles. Avui dia, gràcies a la informàtica podem despullar al més ben vestit i conèixer la història de qualsevol fantasma.
Sobretot, no diposito mai un vot sense saber fefaentment amb qui s’aliarà o no el grup de la meva confiança i a qui regalaran el meu suport en cas que no treguin els resultats esperats. L’ànsia de poder un cop finalitzada la contesa electoral sovint fa que els polítics s’oblidin de la campanya, de les promeses i dels seus votants i facin el que és més convenient per a les seves persones i el grup humà que lideren. El grup que no és fiable s’ha de descartar immediatament, i per desgràcia, el sistema fa que l’obediència dels polítics no sigui envers l’elector sinó el seu “protector”.

Sempre que puc segueixo els debats més interessants i ocupo força estona informant-me. No és perdre el temps, us ho prometo. Penso que, cada vegada que vaig a votar regalo quatre anys de la meva vida al menys dolent. No acostumen a preguntar-me re fins esgotada la legislatura. El sistema tardarà a canviar a no ser que el nostre país trobi un camí ràpid cap a la llibertat, i la nostra cultura ens permeti d’escollir les persones mes vàlides per conduir-nos. El sistema legal actual ens fa signar, cada quatre anys, xecs que poden servir a l' oligarquia regnant per denigrar-nos i a mes fer-ho en nom nostre. Sovint les lleis serveixen per defensar els poderosos del poble i no el poble dels malfactors.

Per tot plegat, i mentre prevalgui la legalitat a la legitimitat, hem de vigilar perquè el nostre vot no sigui cambra. Com deia Pepe Múgica: “para que un país sea verdaderamente socialista primero hace falta mucha cultura. Para socialistas los suecos”. Puc recordar haver estat en meses electorals on obríem sobres amb vots a favor de la Marilyn Monroe. No us ho recomano perquè qui cambreja, en lloc de votar de femta s’empastifa.
Oscar, 20-05-2015

PD. El titular i la darrera frase de l’escrit són dedicats als lectors, per a mi desconeguts, que em van ben repassar per usar una paraula escatològica a l’article anterior. Jo que m’havia pensat que el que els hauria alarmat, seriosament, serien els milions de cadàvers africans que suren per la Mediterrània.