No sóc de pelis de terror i per mi gairebé sempre ha suposat un esforç sense recompensa cedir al reclam que amics fans del gènere o publicitats diverses em posen davant. Saber que no m’enfrontava a un terror de sang i fetge i la promesa d’un context històric ben descrit com a escenari del relat han fet que m’acabi decidint.

Ens situem a Nova Anglaterra, a mitjan segle XVII, una família de colons són expulsats d’una comunitat a causa de les seves conviccions religioses i s’estableixen lluny, al costat d’un bosc. Des del primer moment aquell bosc esdevé un personatge més, misteriós, inquietant. Al peu del bosc la casa i els animals, i a unes passes les panotxes de blat de moro, afectades d’algun mal que anticipa un hivern difícil. Aquest mal i tots els altres són explicats pels pares als fills en clau religiosa. La superstició, la culpa infinita i omnipresent, el pecat i el penediment ho són tot. Un sistema de creences que han de ser refugi i element cohesionador per a la família esdevé llast i llavor dels pitjors auguris.

Destaca la manera com es desenvolupa la història, la recreació de l’atmosfera i la degradació imparable de la situació. L’espectador ho viu gairebé en primera persona, dins aquest cercle familiar, compartint la foscor.

No us sabria dir si m’ha agradat. És cert que la història et manté expectant i que el to greu i aspre li atorga una versemblança ben aconseguida, però d’altra banda, la resolució del relat acaba, en certa manera, desacreditant-lo.