Si un mateix ja no és sinó una reiteració de l’altre,

com el vapor que fuig de l’oceà

cap a un cel de pluges oblidades,

les mirades esdevenen l’ampit d’una finestra qualsevol.

Algú s’hi aboca, aleshores,

i, amb els ulls com flames,

hi percep la seva mateixa dissolució.

Amor o compassió:

tal vegada la pietat anònima que nega la cridòria

de la primera persona

i es ratifica en un plural de somnis.

Perquè no existeixes per ser, ans ets per existir-nos.

I, alhora, aquesta presència sols roman en l’ésser

que esborra, eternament, la veu de cada nom.

Perquè dir, llavors,

que jo no escric aquests mots,

sinó que són ells, irremissiblement, els qui m’escriuen.

O que, en un cert sentit, res no s’acaba

sinó que actualitza, insomne, la idea de fi.

D’aquí que fóra convenient rebutjar la signatura

o, altrament, la identitat.

Ja que ben sabut és, aquí i arreu, que l’egolatria

és l’herència dels inferns.

I admetre-ho, en cadascú de nosaltres,

és l’únic antídot

per evitar els transtorns, severs,

de la personalitat.

Lluís Calvo (Saragossa, 1963), poema del llibre La tirania del discurs, inclòs dins Imparables. Una antologia, Editorial Proa, Barcelona, 2004