Ho sento jo també en el fons del meu cor:

com és de raonable la cèltica creença

segons la qual les ànimes dels éssers que hem perdut

a vegades s'amaguen, bé en un animal,

bé en un vegetal o fins i tot en coses

sense vida. I arriba un dia en què passem

prop d'un arbre i entrem de sobte en possessió

de qui les empresona. Aleshores les ànimes

s'estremeixen i ens criden i l'encanteri es trenca

si les gosem conèixer: en ser alliberades,

han derrotat la mort i ja poden de nou

viure al nostre costat. Aquest és el present

del meu país, així és com la meva Irlanda

cada dia reneix: lluny de mi, dintre meu.

Aquest vespre la neu cau damunt les teulades

de Dublín, implacable, i travessa la llum

dels fanals dels carrers -ja prou esmorteïda-,

i s'amuntega al terra engelabrit i tomba

sobre el temps i les pàgines i els records, sobre tot

allò que es bellugava i que ara no existeix.

Poema de Marcel Riera (1956), del llibre Llum d'Irlanda, Edicions Proa, Barcelona, 2012