Divendres, 13/1/2012
822 lectures

Criatura dolcíssima

1

Criatura dolcíssima - que fores

la sola riba forta, un deix d'idea,

la mà que entre les meues perdurava!

Criatura dolcíssima o miracle

total o prosperada llum - que fores

grat de llavis pertot i branca exempta!

Criatura dolcíssima i fondària

i visitació de mots atònits

i pietat complida i cim - que fores ...

2

Eres així com et recobre i jure?

Ja no ho sé. Cada instant, buscant-se objecte,

t'adjudica diversa retirança.

Eres? Ets! Ets així! Tot jo t'hi obligue.

I així, i així, i així! Oh l'inventari

de lloances que en faig, oh ardents successos!

Concorren a invocar-te, i t'enuncien,

unes últimes forces de tristesa.

En elles he escollit bandera i ala.

3

Era tardor, un temps sense solatge,

estrany de cansaments, que em retenia

entre roses inertes, entre exili.

Vingueres. Flabiols i cobejança

i caderneres deien la sorpresa.

Fou un començ de faules vencedores.

I vaig saber l'amor: un lloc de messes

i tu, ah i tu com un repòs, com una

sobtada companyia inajornable!

4

Érem hostes del bes i la insistència,

uns territoris radiants, els únics,

i argument negador de la nostàlgia.

A força d'alegria, vam obrir-nos

més càlids privilegis: la mateixa

veu per als dos, sang dura, al·legories.

Establírem el món sota la nostra

perfecció. Duràvem, prosseguírem.

Fidel, el món du encara aquell bé gràcil.

5

No sé si m'estimaves: t'estimava

i això era tot, i això era prou, i els dies

obraven per a mi racons tendríssims.

T'estimava amb les hores i amb el somni,

i et cantava, i passaves, i abril queia,

i et sabia ma carn meravellada.

Sí, t'estimava lentament i sorda.

Com s'estimen les coses marcescibles.

Com s'aprèn l'idioma de l'absència.

6

Tenies 19 anys, i a punt la joia,

i esperança de mi en les teues galtes.

Jo t'intentava noms o altres carícies.

Vàrem recórrer, junts, tots els designis

d'un espai de coloms, les destinades

nits al respir a mitges, la ventura.

I què no redimien nostres cossos?

Eren purs blanament. Provant llur glòria

la forma del retorn els adoptava.

7

Vindrà l'hora de veure dins els versos

i algú dirà de mi: heus ací un home

que moria allarat en clars abismes.

I algú dirà també: heus ací, sota

l'afer minuciós de les paraules,

un deliri que cou, un risc de gleva.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,

la teua olor completa, penetrant-me?

No li llegiran ton nom amb un bell pànic?

8

Mira com regracie a Déu aquella

ocasió de càntic i memòria,

hui que ton rostre ocupa el fons dels llibres.

La nit tan gran, la falda on es reclinen

les meues voluntats de tu, n'accepta

una altra més, la d'ara, adolorida.

Tota l'ànima junta ve a trobar-s'hi.

I és com si es descobrís senzilla, dreta,

enmig de tanta passió que em passa.

9

Una amor perpetrada en l'agonia

i de mirra i escalf, amor, et guarde,

i l'alt agraïment en què madure.

Art de fervor és mon treball d'espera,

perquè ja t'he tingut; i cure amb somnis

la casa transcendent on em deixares.

I et guarde plenitud. Vindria a dir-t'ho

aquest goig sense gest, si preguntaves

a quin afany m'assemble o a quin tigre.

10

Record et dius, amor, record o vetla,

i distància estesa des dels braços,

et dius clima de set, et dius silencia.

Record et sent, amor, en cada tebi

naixement d'un record, i edat excelsa,

i en cada vena meua i desvalguda.

Record o espina lenta, amor, et pense,

i secreta estatura de la vida,

dins de l'amor, amor, on visc encara.

Poema de Joan Fuster (1922-1992), del llibre Escrit per al silenci (1953), inclòs a Antologia poètica, Edicions Proa, Barcelona, 1993

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.