Del meu poble estant veig tot el que de la terra es pot veure de l'Univers...

Per això el meu poble és tan gran com qualsevol altra terra,

car jo sóc de la mida del que veig

i no pas de la mida de la meva alçada...

A les ciutats la vida és més petita

que aquí a casa meva, al cim d'aquest turó.

A la ciutat les cases grans tanquen la vista amb pany i clau,

amaguen l'horitzó, ens desvien la mirada lluny de tot el cel,

ens enxiqueixen perquè ens prenen el que els nostres ulls ens poden donar,

i ens empobreixen perquè veure és la nostra sola riquesa.

Poema VII de Fernando Pessoa (1888-1935), del llibre Poemes d'Alberto Caeiro, Quaderns Crema, Barcelona, 2002, traducció de Joaquim Sala-Sanahuja

(versió en portuguès:

Da minha aldeia vejo quanto da terra se pode ver do Universo....

Por isso a minha aldeia é tão grande como outra terra qualquer,

Porque eu sou do tamanho do que vejo

E não do tamanho da minha altura...

Nas cidades a vida é mais pequena

Que aqui na minha casa no cimo deste outeiro.

Na cidade as grandes casas fecham a vista á chave,

Escondem o horizonte, empurram o nosso olhar para longe de todo o céu,

Tornam-nos pequenos porque nos tiram o que os nossos olhos nos podem dar,

E tornam-nos pobres porque a única riqueza é ver.)