A Vicent Marçà, sempre recordat

entre l'heura, l'espígol i el fènix

Per què

Per què

ens hem deixat convèncer que tot està ja fet

i que el món, com ens digueren

durant els anys tèrbols del tarquim i la foscúria,

mai no serà ni dels dissidents ni dels contestataris?

Per què

Desdèmone no ha pogut espolsar-se encara la terra

que la Bèstia ha portat sota els cognoms més llefrosos

de la ira?

Per què

hem desat les claus i la llum en mans de Lear o Neró?

Per què

la ferida i la mordassa enmig de les genives i els capvespres?

Des d'on conjurar la fúria i l'espurna?

Des d'on cercar els miralls i els passos més honests?

Què s'ha fet de tots aquells que un dia

van voler venjar Antígona entre les enceses paraules de Tirèsises?

-Miserarum est neque amori dare ludum...-

Sé que ja mai més seré el mateix que un dia,

excitat, persistent i resolt,

va creure conviure amb els déus més indulgents.

Poema de Manel Garcia Grau (Benicarló, 1962-Castelló, 2006), del llibre Constants vitals, Edicions Bromera, Alzira, 2006