Em toca, doncs, tornar a enfocar

l'assumpte principal (i escàpol):

que no vol ser sinó el que, aquí

i arreu, comunament se'n diu

la pèrdua del paradís

o, segons com, de la innocència

-no m'afiguro un paradís

sense vestir abans la pellissa

de càndid, ni posar-me ulleres

de curt de vista i de gambals-.

A partir d'una certa edat,

hi ha cops que sembla un mas robat,

la vida, i l'única fondària

que pot concebre és la d'un pou.

M'ha costat Déu i ajut d'aprendre-ho,

però, al final ja ho he assumit:

a mi em caldrà sempre menar

aquesta vida d'escarràs,

escriure quan se'n va la llum,

admirar els llops, sols i orgullosos,

quan tot el que m'envolta mostra

greix mòrbid embolcallat amb llana.

Fragment del llibre de Jordi Llavina (Gelida, 1968) Vetlla, Editorial Tres i Quatre, València, 2012, pàgines 75 i 76.