L’independentisme cerca la majoria en vots a Catalunya i també a l’Anoia el 21D

Sense referents

La relació entre el número de comicis pels partits del ‘sí’ respecte els del ‘no’, com es distribuiran els vots dins els blocs independentista i del 155, i la permeabilitat de Catalunya en Comú respecte als dos àmbits són les incògnites principals a nivell nacional. Com  dèiem, no és gaire diferent de l’escenari anoienc tot i que el 2015 va quedar clara l’hegemonia independentista.  Ara bé, els camins diferents que han emprès el PDeCAT i Esquerra i l’efecte del vot dels sectors més combatius per la República cap a la CUP, fan que els resultats de 2015 no puguin servir de referència, ni tan sols els de les eleccions estatals. A les eleccions de desembre del 2015 i juny del 2016 no hi concorria la CUP i En Comú Podem va rebre vot útil independentista i fins i tot d’electors que en clau catalana poden votar PSC i Ciutadans. Xavi Domènech, el mateix candidat que va guanyar aquelles dues ocasions a la comarca, pot quedar ara quart o cinquè en les preferències dels anoiencs.        

La primera posició en vots és també quelcom que queda per veure a l’Anoia. Junts pel Sí ja no hi és. El darrer cara a cara, a les estatals de 2016, ERC va guanyar a Igualada per uns centenars de vots a CDC, però en aquests comicis s’hi preveu més participació i el vot independentista tindrà la tercera opció de la CUP.

El repartiment del vot entre els blocs també pot canviar. Ciudadanos, que va guanyar a Vilanova i a Montbui fa dos anys, no ha fet ni acte de presència a la comarca. Caldrà veure si la seva victòria a aquests dos municipis es reedita vist el gir a la dreta del PSC. També cal veure si els Comuns podran retenir els excel·lents resultats de les generals: 14.000 vots. La candidatura d’esquerres pot captar vot del socialisme decebut amb l’aplicació del 155, però també en pot perdre cap a la CUP i ERC.

Que els tres partits independentistes es presentin per separat també pot portar que la dreta espanyola guanyi a Masquefa i Piera, les altres grans poblacions de la comarca. Ciutadans va ser segona als dos municipis per darrere de Junts pel Sí. Tot i que es tracta de dos ajuntaments on governa el catalanisme des de fa anys, la candidatura d’Arrimadas no va quedar tan lluny de la coalició fa dos anys (a Masquefa, només a 600 vots dels junters que en van fer uns 1.600).

I queda per comprovar si després de la declaració d’independència i que no es fes efectiva la República, amb el record de l’1-O encara present, tot el vot independentista del referèndum estigui mobilitzat. Fins ara, a cada convocatòria, el sostre ha anat creixent.  Cal veure si es reforçaran els 36.366 vots del ‘sí’ l’1 d’octubre, fets sota la repressió. També si vots excepcionals que venien del sector àcrata i contra la repressió hi acudiran aquesta vegada.

Vot estranger i participació   

Els darrers anys la problemàtica del vot per correu ha estat un altre tema recurrent. En el cas del 9-N i el 1-O, els catalans a l’exterior van haver de votar via les ambaixades catalanes. En molts casos, no van tenir temps de registrar-s’hi i no van fer efectiu el vot. En el cas d’aquestes eleccions, processos electorals fets sota la legislació estatal, els maldecaps han estat d’una altra mena: assegurar-se de rebre les butlletes a temps i poder votar als consolats o bé desplaçar-se directament al nostre país aprofitant que s’acosten les vacances de Nadal.  Els testimonis anoiencs contactats pel nostre mitjà, en la seva majoria, fan el sistema de “vot rogat”.   Anna Nogé, una igualadina que viu a Còrsega, comenta que “per saber si podria havia de conèixer si estava inscrita al CERA”, el cens electoral dels residents absents.  En el seu cas, li és difícil desplaçar-se al consolat a Roma per votar i ho ha de fer per correu. Nogué explica que sempre havia votat sense problemes excepte les darreres eleccions, el 2015, quan “l’adreça que van posar per enviar el vot per correu estava equivocada”.

El tema del vot per correu s’ha convertit ja en un camp de batalla clàssic. El 2015, un 63% d’aquest vot va anar a parar a formacions independentistes. Una dada que alimenta les sospites del sector sobiranista de la població, que sobretot a través de les xarxes, denuncia mala fe. Sigui mala fe o ineficàcia, el fet és que una altra vegada, molts votants lamenten que no se’ls ha tramès a temps els papers per poder votar als consolats, que obrien del 17 al 19 de desembre.

Campanya insòlita    

Des que Mariano Rajoy va anunciar l’aplicació de l’article 155, els partits ja es van llançar amb més o menys entusiasme (de fet, alguns amb una alegria  quasi reprovable) a preparar les eleccions. Totes les formacions han portat a l’Anoia alguna patum per als actes de la cursa electoral. En pre-campanya, van venir Gabriel Rufián i Miquel Iceta, mentre que les dues darreres setmanes els partits portaven  Jaume Barberà, Elisenda Alemanys -número dos dels Comuns-,   el conseller Josep Rull  -una de les víctimes de la persecució judicial al Govern-, Patxi López, el cupaire Benet Salellas  o Toni Castellà. De fet, un dels fets diferencials d’aquesta campanya és que per primer cop en molt temps, hi ha una figura anoienca molt amunt de les llistes. Alba Vergés figura al número sis de la candidatura d’ERC a Barcelona i l’acompanyament que va tenir a l’acte central a Igualada revela que la formació republicana la situa com a una de les seves primeres espases, per sobre de fitxatges com l’ex d’Unió.

Comarca en segon terme

Sense saber amb exactitud quin desenvolupament tindrà la legislatura, que podria ser extraordinàriament curt segons els resultats o si de nou el govern espanyol no està content amb el que decideix el Parlament, el paper anoienc torna a ser bastant discret a les llistes. Amb l’excepció de Vergés -situada a les travesses en posició de conselleria o secretaria general-, no hi ha cap seguretat que hi hagi un segon diputat de la comarca.

Els sondejos fan pensar que Jordi Riba, en la posició 19 de la llista del PSC per Barcelona, podria tenir alguna opció remota. Seria irònic que en el PSC més allunyat del vell catalanisme la seva única presència anoienca fos un dels seus militants que s’ha distingit per posicions durant molt temps pròximes al sobiranisme.  El que va ser segon tinent d’alcalde de l’Entesa per Igualada tindria opcions d’entrar al Parlament si els socialistes reediten els resultats de 2010, però no pas amb els 16 escons del 27 de setembre o els 20 que va aconseguir Pere Navarro el novembre de 2012.

Una opció més difícil és la de Maria Senserrich, ara número 27 a la demarcació de Barcelona de Junts per Catalunya. La igualadina ha accedit al Parlament en els darrers tres comicis, ubicada en una posició similar a les llistes, tant per CiU (2010 i 2012) com Junts pel Sí (2015). La candidatura que encapçala el president Carles Puigdemont ha optat per perfils mediàtics de fora del PDeCAT en les posicions preeminents i ha deixat en números més complicats d’aconseguir l’escó a figures consolidades al Parlament com la jove diputada.

Catalunya en Comú, la CUP i el PP també tenen anoiencs a les llistes, Sandra Bernad, Eva Pedraza i Joan Agramunt, entre els 30 primers. No hi ha presència de gent de la comarca en l’artefacte nacionalista espanyol per excel·lència, Ciutadans (o Ciudadanos, després d’haver fet fortuna a l’Estat espanyol). Sí que hi segueix una persona d’origen igualadí, Susana Beltrán, que ha caigut al número 12 però que seria a l’hemicicle català si no hi ha un daltabaix. Beltrán va ser vice-presidenta de l’entitat Societat Civil Catalana fins el 2015 quan va passar a engruixir les llistes de la candidatura d’Inés Arrimadas.