Més de 3.400 persones han patit execucions immobiliàries o desnonaments a l'Anoia

Quan l’habitatge no és una comoditat

La congressista americana Alexandria Ocasio-Cortez assenyalava, en una de les seves intervencions en què parlava de l’accés a la seguretat social, que hi ha almenys dos tipus de béns: els bàsics i els entesos com a comoditats. No és el mateix comprar-se un nou model de telèfon —una comoditat— que poder accedir al preu dels medicaments de la Seguretat Social, o tenir atenció sanitària si perilla la nostra vida, perquè hom pagaria qualsevol preu per seguir vivint, per elevat que sigui. En aquesta categoria de béns de luxe és on es troben els habitatges, segons considera Bitrian, i és un dels motius pels quals la dificultat per accedir-hi és tan gran per a una part de la població.

Segons fonts de la PAH, la qual ha facilitat a AnoiaDiari un document amb dades oficials del CGPJ on es detallen les execucions hipotecàries i els desnonaments a la comarca de l’Anoia, entre els anys 2001 i 2017 hi va haver un total de 2.903 execucions hipotecàries iniciades, de les quals 2.134 van ser resoltes i en van quedar 806 pendents. Sobre aquest document, cal detallar que no s’hi reflecteix la població de Masquefa, que és atesa als Jutjats de Martorell. Segons dades de l’Idescat del 2011, hi ha a l’Anoia 45.084 habitatges familiars principals de primera residència, xifra que davalla a 41.951 si es resten els habitatges de primera residència de Masquefa. Agafant les dades oficials d’ambdós organismes, entre els anys 2001 i 2017 el total de parc immobiliari anoienc subjecte a processos judicials d’execució hipotecària va ser del 6,9%.

Si bé l’Estat espanyol va reconèixer el dret a un habitatge digne en acceptar la Carta Social Europea de 1961, no va signar la publicada el 1996. A la Constitució Espanyola de 1978 el dret a l’habitatge és regulat per l’article 47, el qual “no atorga als particulars un poder d’acció directa davant de l’Estat”, segons l’informe de Càritas, que recull també que el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 4/2016, de 23 de desembre, d’empara de persones amb risc d’exclusió residencial. Per a Leilani Farha, relatora especial de les Nacions Unides sobre el dret a un habitatge digne i de la qual l’informe de Càritas recull el testimoni, “l’habitatge s’ha tractat més com una aspiració política que com un dret fonamental, i això, comporta el trencament del seu vincle amb els valors centrals dels drets humans, la dignitat, la seguretat i el dret a la vida, que haurien exigit respostes basades en els drets i l’accés a la justícia”.

Seguint amb les dades oficials de la DGPJ de la comarca, sobre el nombre de desnonaments per impagament d’hipoteca o lloguer, des del 2013 fins al 2017 s’han executat 828 desnonaments, xifra que suposa una mitjana de més de 3 desnonaments per setmana a l’Anoia. Els subjectes a impagament de lloguer han estat 534, els quals, sumats a les execucions immobiliàries, fan un total de 3.437 habitatges que han quedat sense residents. El total, doncs, s’incrementa fins al 8,1% de llars de tota la comarca que, sense Masquefa, s’han vist en tràmits judicials per impagament dels propietaris o arrendataris.

L’empadronament. Quan  encara no hi ha dades oficials per saber la realitat sobre l’ocupació

Per a la PAH, el fet que no hi hagi dades oficials sobre persones en situació d’ocupació “és una excusa per no afrontar aquesta realitat”, comenta Bitrian. Segons fonts de Càritas, es van començar a fer passes per saber el nombre de persones que actualment ocupen un habitatge al juliol, quan es va iniciar un protocol per, a través d’una instància a l’ajuntament, demanar un empadronament d’ofici per a cada persona que demanés suport a Càritas i es trobés ocupant un habitatge, assenyala Medina. Per llei, segons comenta el membre de la PAH, “s’han d’empadronar totes les persones que tinguin un habitatge, només comprovant que hi viuen. No es pot exigir que es demostri que hom és propietari d’un contracte de lloguer o d’hipoteca, i molts ajuntaments ho exigeixen. Com que no ho poden demostrar, no es poden empadronar. I això afecta l’accés a la sanitat, a l’ensenyament en el cas de tenir fills... El Síndic de Greuges ens va donar la raó i ha obligat els ajuntaments a empadronar de forma retroactiva les sol·licituds que teníem pendents, i també ens va confirmar que un silenci administratiu de tres mesos sobre la petició implicava una obligació d’empadronament per silenci positiu”. Segons Medina, l’Ajuntament d’Igualada, via comprovació de la Policia Local, o a través d’una visita de la treballadora social, està fent molta feina per detectar aquestes situacions, “però els tràmits són lents”, lamenta la treballadora social.

Actuacions des de Càritas, una mesura proposada per la PAH i la plataforma Mediem de la Generalitat

Des de Càritas comenten que “hem iniciat un projecte que tenim previst obrir en dos mesos per a homes, ja que en percentatges hi ha més homes que dones en aquesta situació, amb sis habitatges que oferirem a sis persones, ampliables a 12”, assenyala Medina.

Per a la PAH, la Mesa d’emergència que ofereix la Generalitat de Catalunya no s’aprofita prou. Es tracta d’una borsa de pisos socials amb lloguers baixos per evitar que una família es vegi obligada a viure al carrer, ja sigui per execució hipotecària o per no poder fer front al lloguer. Segons Bitrian, “el tràmit de les sol·licituds tardava 3 mesos, més tard en tardava 6, i ara mateix, segons ens consta, tarda més de mig any. En molts casos, quan s’ha acceptat la sol·licitud a la família ja se l’ha fet fora del pis, i les condicions per accedir a aquest recurs s’han endurit amb la nova condició que demana als sol·licitants de presentar un document d’empadronament en un mateix habitatge de mínim un any”. Des de la PAH consideren que és un recurs que podria oferir molt més habitatge “si es mobilitzés part del parc de pisos buits que té la banca”.

Durant la segona setmana de desembre, la Generalitat de Catalunya presentava Mediem, un nou recurs ofert des de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya que es troba en procés d’estesa per tot el territori i que se suma a la xarxa d’oficines Ofideute, activa des de fa 10 anys. Mediem s’ha creat “per afavorir i potenciar la col·laboració entre els professionals que treballen en l’àmbit de la mediació en matèria d’habitatge”, segons s’apunta des del govern.

Emancipar-se sense rercursos, un testimoni de l’ocupació

La història de vida del testimoni amb qui ha pogut parlar AnoiaDiari, que respon a les inicials de C.V., va començar fa onze anys a l’Hospitalet de Llobregat. Mare de 4 fills —dues filles adultes i dos fills al seu càrrec—, va haver d’abandonar la casa dels seus pares per manca d’espai i, sense una renda que li permetés llogar un habitatge, es va veure obligada a trobar un sostre per a la seva família. Després d’ocupar diferents habitatges, la situació econòmica va empitjorar amb la pèrdua de feina, moment en el qual va accedir al subsidi d’atur de 426 euros mensuals durant 24 mesos, i va decidir desplaçar-se a Piera, municipi on resideix des de fa tres anys.

Al cap de dos anys, C.V. va deixar de cobrar el subsidi, i en aquell moment, quan encara no feia un any que vivia a Piera, no va poder accedir a les ajudes que ofereix el Consell Comarcal de l’Anoia, perquè cal demostrar amb el certificat d’empadronament que fa un any que es resideix a la comarca. La C. V. va viure durant els primers mesos a Piera en una casa a Can Claramunt, habitatge que va ser objecte d’una compra-venda, “aleshores van venir els anticipa, els intermediaris entre entitat venedora i compradora, els quals ens ofereixen als ocupes una quantitat de diners per marxar de l’habitatge, ja que si jo estic ocupant ells no poden vendre la propietat a una altra entitat”. Segons explica a AnoiaDiari, va acceptar una quantitat de diners per marxar, però eren insuficients per accedir al mercat de lloguer de forma estable, situació que la va abocar a ocupar una segona casa a Can Claramunt, també perquè “per accedir a un lloguer ara et demanen avals, el dipòsit i un contracte fixe, molts requisits als quals no podem fer front. Aquesta nova casa la vaig arreglar i pintar perquè estava abandonada, plena d’escombraries, puces i formigues”.

Avui el seu procés es troba pendent de resolució als Jutjats d’Igualada, “ja que el banc no ha accedit a fer lloguer social. Amb els consells de la regidora de Serveis Socials i Família de l’Ajuntament de Piera i l’assistent social, a les quals estic molt agraïda, vam poder presentar un informe als jutjats”. Aquest informe consta de dues parts: una primera en què es descriu la situació econòmica i social de la persona, i un document públic que assenyala que no hi ha habitatge social per a la damnificada, signat per l’Ajuntament de Piera i el Consell Comarcal. “Amb aquest document hem aturat el desnonament dues vegades, una el passat 1 d’octubre, una altra el 15 de novembre, i ara esperem la resolució que haurà de prendre el jutge el 29 de gener.

Actualment, una de les dues filles majors de C.V. pateix de l’esquena i la parella de la segona es troba en situació de precarietat laboral, ja que “li donen contractes amb pròrroga diaris”. C.V. rep ara un darrer ajut de 426 euros per a persones majors de 45 anys, mentre espera la resolució per poder accedir a la renda mínima garantida, i viu pendent de la salut de la seva mare, que ja és gran i necessita atencions, però no pot accedir a un centre de dia per falta de recursos econòmics familiars