Anem lents, anem lluny

Al passat debat del "Dimarts de Diàlegs" diverses experiències de la ciutat posaven de manifest la clara evidència que la participació estava creixent, que cada dia els espais on participem segueixen creixent i que, a la nostra ciutat, també apareixen nous dispostitus polítics, noves eines per a la lluita i la participació, noves pràctiques, però sobretot la necessitat que tenim de canviar-ho tot i de no tornar a repetir errors.

Les retallades dels drets bàsics com l’educació o la sanitat, els desnonaments, l’entrada del racisme a les institucions, l’atur, la manca de capacitat per decidir tot allò que ens afecta a la nostra vida quotidiana, ens torna a obligar a participar i prendre partit, i a fer-ho, per suposat, des de la base. Amb tots i totes aquelles amb  qui compartim les mateixes problemàtiques, amb tots i totes aquelles que quedem excloses de les institucions i del seu repartiment del pastís.

Comparteixo 100% també la reflexió que feia la Iria Vives en la seva última columna en aquest mitjà, on reflexionava sobre la PAH. Ens calen més PAH, per deixar de posar pedaços, i donar resposta a allò que semblava que ens passava individualment, de forma col·lectiva, que posin de relleu que a les institucions les coses no s’estan fent bé, que  situïn les experiències vitals de les persones en el centre del debat i que ens deixin escriure un relat paral·lel de victòries, de reconquesta dels drets que a poc a poc ens van robant.

Sembla, però, que la revolució mai no arriba, l’assalt als palaus d’hivern no es produeix. Potser cal començar a pensar la revolució més aviat com un procés i no tant com un assalt als palaus d'hivern. El 15M ens deia "anem lents perquè anem lluny" i anar lents i lluny és la suma de totes aquestes experiències que a Igualada i a tot arreu transformen d’arrel el nostre entorn, la nostra vida, i la nostra forma de relacionar-nos. Anem lents i anem lluny, perquè estem construint sobre les runes de la transició i del pacte de silenci. Anem lluny i lent perquè construir sobre el desert d'aquestes runes mai no ha sigut fàcil.

Avui amb dispositius polítics de la nostra ciutat com la PAH, l’espai pels somnis, o la gent que va organitzar les consultes, i amb tota aquesta xarxa de petites grans experiències ens permet pensar en l’enorme capacitat de transformació que tenim, i que (com diria el meu amic Bru) l’existència d’aquestes experiències ens fan més habitables i càlides les barricades, per continuar el combat, per guanyar-lo. Perquè ens ho mereixem, perquè ens hi va la vida.