He escollit aquest llibre perquè és un dels primers llibres que vaig llegir en versió original, molt poc a poc, i em va marcar molt per la impressió que em va causar el seu personatge, Jane Eyre.

D’això fa molts anys, i encara em dura el record.

T’adones que el romàntic argument central de la novel·la és només un pretext per mostrar la personalitat indiscutible de la Jane Eyre. Sense ser una bellesa, el seu caràcter, la seva manera de fer i la seva intel·ligència trenca les convencions del segle XIX. Mai no renuncia a ella mateixa, mai no oblida la seva dignitat, la seva llibertat total. Mai no deixa d'estimar. I això és el que la fa capaç de créixer enmig del no-res. Després de tot el que ha sofert i perdut, encara conserva una part intacta d’ingenuïtat, la confiança cega en ella mateixa i l’anhel de superar-se. Encarna valors com la bondat, la llibertat, el perdó...

L’entramat de la novel·la potser és massa fantàstic, encara que hi ha alguna ocurrència adorable com la del tiet-fada. El final, convencional. Però no podem oblidar que quan Charlotte Brönte l’escriu, un altre final no hauria estat entès i en aquella illa asfixiant i victoriana no l’haurien volgut publicar.

Les descripcions del paisatge anglès, les boires i l’ambient, ens arriben amb infinitud de detall, sense cansar: senzillament, t’hi trobes. No puc acabar sense un comentari per a l’estimat senyor Rochester, tan ple de contradiccions i silencis. Que li diu “Jane, criatura misteriosa...” i que ha d’esperar a ser cec per veure-hi més. Ai, ai, Rochester.

És un llibre que m’he endut de casa en casa, d’aquells que no deixo. I ara que el busco, no el trobo. Ves què.