Després de rumiar una bona estona, vaig decidir-me per la poesia, malgrat saber que al profà en aquesta matèria li fa molta mandra posar-s’hi.

Em venien al cap molts poetes, però he escollit la Maria-Mercè Marçal (1952-1998), per la seva condició de dona, per la seva simbologia feminista, nacionalista i esclar, perquè personalment m’arriba a l’ànima.

He escollit el seu tercer llibre Sal oberta, però m’agrada pessigar de tots els seus poemaris : Cau de llunes, Bruixa de dol, La germana, l’estrangera , Desglaç ...

Citaré un dels poemes emblema del seu primer llibre Cau de llunes ja que té caràcter de manifest i resumeix les directrius del seu activisme : “A l’atzar agraeixo tres dons : haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.

Maria-Mercè Marçal ens endinsa en el món dels sentiments, de les emocions. Ens submergeix en els grans temes universals de l’ésser humà: l’amor, la solitud, la mort, la rebel·lió, la passió, el sexe ...

A Sal oberta ens parla d’experiències femenines com són l’embaràs, l’infantament i les sensibilitats, il·lusions i projeccions que aquest fet aboca. De l’amor i el desamor. El seu jo més íntim, projectat perquè cadascú el faci seu, a mida.

Per cert, sapigueu que existeix un CD amb una tria dels seus poemes, anomenat “Lluna, sal, sang, exili” amb música de Concepció Ramió, que és preciós.