La primera imatge que et ve al cap quan sents el nom de Johann Wolfgang von Goethe és la del famós retrat que Tischbein va pintar, a la campagna romana, l’any 1787 on un Goethe ajaçat entre runes, amb un barret característic i vestit amb una capa blanca, sembla mirar més enllà. L’artista ha sabut capturar aquell instant de temps que mai més es reproduirà. El que pensa Goethe només ho sap —sabia— ell. Podem endevinar en el seu esguard que era lluny d’allà. Fins i tot m’atreviria a dir que era en un altre temps, quan la grandesa de Roma dominava el món conegut.

Roma, a part dels tòpics, va fascinar Goethe, com a molts altres. No fa gaire, els que tenim la sang blaugrana hi vàrem viure una petita gran apoteosi, diferent de la que va gaudir Goethe durant la seva doble estada romana, però apoteosi al cap i la fi.

Itàlia, Roma, a qui la Salander qualifica com a “ciutat en ruïnes” al segon volum de la trilogia —totalment d’acord amb ella— han fascinat, fascinen i fascinaran a totes les generacions.

El viatge a Itàlia de Goethe comença d’incògnit i mig d’amagat, a Karlsbad, el 3 de setembre de 1786 i, des d’un punt de vista literari, ho fa amb un “també jo, a l’Arcàdia”. Ja abans de començar el seu viatge —que es perllongaria fins al 18 de juny de 1788— considerava Itàlia com l’Arcàdia, l’utòpic país de la felicitat. I com els viatgers moderns, anava preparat amb una valuosa guia de viatges: la guia Volkmann, impresa a Leipzig a finals de 1771. També es va endur la feina: durant el seu viatge va escriure Ifigenia (1787) i Egmont (1788), a més de recollir mostres de vegetals i minerals, estudiar art, arquitectura i escultura, i pujar al Vesuvi. Sense oblidar la correspondència, sobretot la que mantenia amb Herder.

La seva estada de tres setmanes a Venècia contrasta amb la seva breu visita a Florència, de la qual escriu: “la ciutat demostra la riquesa del poble que l’ha bastida”. El renaixement ha caducat i cal anar a les arrels. Què m’importen Il Duomo i l’Arno si puc veure el Colisseu i el Tíber! I per fi Roma. El dia de Tots Sants de l’any 1786 hi arriba: “fins i tot durant el viatge he romàs encara temorenc, i només sota la Porta del Popolo vaig tenir consciència que Roma era meva”. S’hi quedarà fins el 21 de febrer. Un turista afortunat, sens dubte. I encara hi haurà una segona estada a Roma.

M’imagino Goethe com una mena de Leonardo. El llibre és ple de reflexions i d’anècdotes. En recullo una que d’una banda és cridanera i d’altra no deixa de ser summament divertida. En ple estiu romà, explica: La Capella Sixtina (…). Una bona propina, i el guarda ens deixava entrar per la porta posterior, prop de l’altar. Ens hi trobàvem com a casa, i no sols ens hi havíem dut quelcom per a menjar sinó que fins i tot un cert dia, fatigat per la calor, vaig fer una migdiada assegut al tron pontifici. Us imagineu avui en dia una situació com aquesta?

Després, Nàpols i Sicília, Agrigent, Paestum... Un viatger incansable. Se’ns declara un enamorat dels enciams i de les verdures de la terra. Plantes meravelloses són les oliveres; fan pensar en els salzes, perden també el pinyol i l’escorça se’ls trenca. Potser ja ens trobem amb un precursor de la guia Michelin. I embolics: no ho cita ni ho reconeix, però la relació amb la pintora Angelika Kauffmann a Roma és d’allò més interessant. Com veu els italians? Quelcom que xoca a tots els forasters i que diàriament fa parlar —només parlar, però— tota la ciutat són els assassinats de sempre; o també: i precisament perquè era diumenge m’ha sobtat la gran brutícia dels carrers;però (...) tot indueix a pensar en una terra afortunada, on les necessitats més peremptòries troben àmplia satisfacció, ha de fruitar així mateix homes d’un caràcter feliç, segurs d’un demà que esperen sense preocupació.

I per acabar, el carnaval romà. Durant un bon grapat de planes, podem immergir-nos en un carnaval del segle XVIII. La mà mestra del gran escriptor es llença a fons amb la descripció del caos, la passió i els excessos. Goethe queda perplex, però gosaria dir que de tan meravellat, acaba dubtant de què és excessiu i què no ho és. El viatge a Itàlia, a l’Arcàdia, ha fet trontollar el pensament racional d’aquest nou Leonardo i l’atreu més la llum mediterrània que les boires alemanyes.

El text original, tal i com el coneixem, fou escrit uns anys més tard. La primera estada a Roma no fou publicada fins el 1816 i, la segona part, la corresponent als mesos passats entre Nàpols i Sicília no fou publicada fins el 1817. I la segona estada a Roma fins el 1829, ja en plena vellesa de l’autor.

Llum, més llum! Això és el que la llegenda afirma que Goethe va dir instants abans de morir. Potser es referia a llum de la Mediterrània?