Fa uns anys vaig topar amb un article a la Vanguardia que parlava del llibre de Howard Gardner sobre la teoria de les intel·ligències múltiples, (1998) que ampliava els àmbits tradicionals del mesurament de la intel·ligència per mitjà dels clàssics tests de CI que tots havíem fet a l’escola alguna vegada. Tot i essent un llibre tècnic -segurament dirigit a psicòlegs- a mi em va interessar el concepte d’intel·ligència interpersonal que destacava d’altres capacitats independents, i definia com la capacitat de sentir o percebre distincions en els altres: estats d’ànim, temperaments, motivacions i intencions. Sens dubte una capacitat essencial per al desenvolupament personal en societat i temo que poc potenciada en l’àmbit educatiu.

Per això alguns anys més tard (2006) em va cridar l’atenció trobar en la secció de recomanats del Fnac un nou títol: “la intel·ligència social”, (Ed. kairós) escrit pel ja famós Daniel Goleman, (best-seller de la intel·ligència emocional) que vaig comprar i llegir a batzegades llavors, i que he reobert recentment.

Ens explica les descobertes més sorprenents fetes per la neurociència els últims anys amb relació als mecanismes de comunicació interpersonal, dels mecanismes neuronals que fa que connectem amb els altres de forma no verbal experimentant les seves emocions; de les neurones mirall, o dels individus amb poca o cap empatia (narcisistes, maquiavèl·lics i psicòpates). Justifica com per fonts experimentals s’ha pogut determinar la influència de l’entorn i per tant de l’educació i de l’establiment de processos en la manera en què determinades predisposicions genètiques s’activen (es manifesten o no), conformant el nostre caràcter i condicionant el comportament, però tot i tractar de molts altres temes relacionats, el més destacable és per a mi l’epíleg que titula “allò que realment importa” on conclou, en base a diversos estudis experimentals descrits, que la font d’una vida satisfactòria –“feliç”- per sobre tots els condicionants està en la gestió adequada de les relacions interpersonals. El que més ens aporta en aquest sentit és la bona relació que mantenim amb : amics, parella, fills, altres familiars, clients, companys de treball, el cap (“jefe”), i finalment el nivell o grau en què experimentem o patim la solitud. Segurament això ja ho sabíem, però... ho tenim prou present?