Gore Vidal, un dels autors nord-americans més importants de la segona meitat del segle XX, va publicar Julian en llengua anglesa l’any 1964. Tot i tractar-se d’una novel·la, està considerada com un dels millors assaigs històrics sobre la vida de l’emperador Julià l’Apòstata (361-363 dC). L’obra resulta del tot imprescindible per entendre conceptes tant rellevants com per exemple la transformació de l’Europa romana cap a un món medieval, des del punt de vista d’un governant que veu com les bases sobre les que es cimentava el seu univers s’esfondren per donar pas a un nou ordre.

En efecte, Gore Vidal, en base a l’obra original escrita per Julià i els seus contemporanis, fa un retrat magistral en primera persona de les motivacions que portaren l’emperador a escometre la reforma de l'Imperi amb la Filosofia com a estendard. El príncep, que havia estat Cèsar de les Gàl·lies durant els cinc anys anteriors al seu regnat, va considerar necessari, entre d’altres accions, desarticular l’emergent jerarquia cristiana que feia uns pocs anys (aprofitant la gran crisi que un segle i mig després desembocaria en la caiguda de l’Imperi romà d’Occident) havia convençut a Constantí el Gran, tiet de Julià, de la conveniència que l’Imperi i els seus dirigents fossin cristians. Julià, després d’haver rebut primer una educació cristiana per imposició familiar i posteriorment una formació voluntària filosòfico-racional lluny de la cort, un cop proclamat emperador va tornar a implantar la llibertat de culte per a totes les religions i es va declarar obertament Helenista, acció que el va enfrontar amb el establishment de l’època i que li va valdre el sobrenom de “l’Apòstata” per a la posteritat.

Per altra banda, Julià també va reduir al màxim la cort imperial i el seu ostentós cerimonial, acció amb la qual pretenia no seguir sobrecarregant innecessàriament les des de ja feia molt de temps malmeses arques públiques. Aquesta qüestió, junt amb la religiosa, és tractada amb certa profunditat al llibre i ajuda a reflexionar sobre les misèries del poder, ja que a l’entrar l’Imperi en crisi els emperadors havien anat magnificant i complicant el cerimonial i les formes, en un intent inútil de contrarestar la seva progressiva pèrdua d’autoritat en tots els sentits possibles. No és casualitat que Gore Vidal sigui conegut als estats Units com un dels pensadors més crítics amb la seva Administració arrel de la publicació als anys 80’ d’una sèrie d’assaigs titulats Armagedon on, entre d’altres retrats magistrals, definia Ronald Reagan com ‘el triomf de l’art d’embalsamar’.

Tot plegat, la lluita contra el fanatisme religiós exclusivista per una banda i la reducció de la despesa pública per l’altra, va marcar els només gairebé 2 anys de regnat del jove Julià que, a més, d’ofici, entre molts altres assumptes d’Estat, va haver de fer front a la defensa de les cada vegada més permeables fronteres tant geogràfiques com estructurals de l’Imperi, faceta en la que va demostrar ser un excel·lent estrateg tot i la seva gairebé nul·la formació militar.

La novel·la ens parla del difícil equilibri entre la tolerància (en aquest cas personalitzada en els conflictes religiosos) i l’exercici del poder, així com dels dubtes i inquietuds que això provoca a la consciència d’un emperador humanista: com donar llibertat de culte a una la religió que pretén eradicar els altres cultes? Com reduir l’Administració sense perdre l’autoritat necessària per poder exercir un bon govern?

Qui vulgui pot trobar molts i interessants paral·lelismes entre el moment polític que va viure Julià i els temps que ens ha tocat viure, perquè de fet la Història és només una successió de cicles que es repeteixen canviant els noms, els llocs i quatre detalls més sense importància que sempre se’ns escapen. La gràcia del joc és identificar en quina seqüència del cicle estem i procurar no tornar a posar la pota com portem fent des dels inicis dels temps, tant a nivell individual com col·lectiu. Aquesta és la gran lliçó que sembla que gairebé tothom ha oblidat i que aquest llibre ens recorda de la mà de la vida d’un home que no volia ser emperador.

Si us voleu acostar al regnat de Julià, als primers temps del cristianisme ‘triomfant’ i ‘oficial’ i a l’inici de la fí de l’Imperi Romà d’Occident us recomano de totes totes aquesta obra, una narració rigorosa en el contingut històric però també plena de reflexió i de poesia. Si després d’això teniu ànims de llegir les obres originals de Julià que han sobreviscut al pas del temps i a les cremes de llibres us podreu sorprendre de fins a quin punt Gore Vidal va aconseguir posar-se dins l’ànima de l’últim emperador romà pagà.

No puc acabar sense confessar que em vaig emocionar al veure escrit un pensament o, millor dit, una debilitat sobre la que he donat moltes voltes des que tinc ús de raó adulta. La reflexió apareix a propòsit de la biblioteca que portava Julià amb ell cada cop que viatjava o entrava en campanya militar:

A mí me ha faltado el sentido de la avaricia (...). No. Pensándolo mejor, soy avaro respecto a los libros. Deseo poseerlos. Creo que sería capaz de cometer un delito por poseer un libro.