Fa pocs mesos, el biòleg darwinista britànic Richard Dawkins va tornar a saltar als mitjans de comunicació pel fet de ser un dels impulsors més il•lustres de la famosa campanya pro ateisme en els autobusos de diferents capitals europees. És més conegut, però, pel seu llibre El gen egoista (1976), en el qual exposa la teoria que els éssers vius no són més que l’envàs de rebuig dels gens: els autèntics protagonistes de la vida.

A Destejiendo el arco iris (1998), l’autor aconsegueix una brillant combinació entre la divulgació científica i el cant a la bellesa de la natura, això sí, sense trair mai els seus principis. El llibre està ple de poemes de diferents autors, principalment de John Keats, els quals comenta des de l’òptica del rigor científic, però amb la mirada il•lusionada d’un nen. Al llarg dels capítols, s’ocupa de camps tan variats com la probabilitat (i el seu ús fal•laç), la genètica, l’evolució de les espècies, la neurologia, l’astronomia, etc.

Un dels punts clau del llibre és la distinció que fa entre “poesia bona” (aquella que aporta una visió emocional de quelcom) i “poesia dolenta” (aquella que indueix a la confusió per ignorància del seu autor). Dawkins tampoc s’està de fer una bona repassada a vidents, mèdiums, astròlegs i d’altres paracientífics, i ho fa amb argumentacions senzilles, però no per això menys contundents.

En resum, un llibre per a tots els públics, no exempt d’una mordaç i sana ironia, i del qual se’n pot extreure la conclusió que les ciències i les lletres són dos camins que, tard o d’hora, acaben trobant-se.