Sempre que em demanen que recomani un llibre, el primer que em ve al cap és El retrat de Dorian Gray. Malgrat vaig llegir-lo fa molts anys, és un dels llibres que més recordo i que més m’ha agradat. Vaig llegir-lo un cop, però el tinc present i, a més, ara l’he recordat amb l’estrena de la versió cinematogràfica aquest any.

És una de les obres més conegudes d’Oscar Wilde i per mi, una de les millors. Un llibre que et trasllada a Londres, en l’entorn de la societat victoriana en decadència: plena d’hipocresia, on les aparences són el més important, amb uns personatges i una moral molt peculiars.

La història gira entorn del protagonista, en Dorian Gray, un jove d’una gran bellesa que arriba nou a la ciutat. Coneix Lord Henry, un personatge més madur, que l’impulsa i el convenç que el més important a la vida és la bellesa i viure segons els impulsos i desitjos. És com si Lord Henry li fes viure a Dorian la vida que ell sempre havia desitjat però que no té. La història comença quan un pintor amic de tots dos fa un retrat del jove i atractiu Dorian. Ell, com si fes un pacte amb el diable, desitja que el quadre envelleixi en lloc seu.

Mentre la resta de mortals envelleixen, Dorian Gray sempre es manté jove, amb una bellesa intacta, amb la mateixa cara de quan el van retratar. En canvi, el retrat va envellint. El protagonista es converteix en un narcisista: ell i els vicis van davant de tot, sense cap principi, trepitjant a tothom que no el deixi seguir el seu camí. El retrat va envellint i es va desfigurant amb els seus mals actes.

Una vida així no pot ser eterna, i no us explicaré el final. Llegiu-lo si no l’heu llegit i si us ve de gust. La conclusió que se’n treu, per molt tòpica que sembli, és que a vegades anem equivocats amb els valors importants de la vida. I el més important no és el que es veu a simple vista o almenys això no és el que ens pot feliços. Tot acaba tornant.