Aquest matí, quan he pagat l’esmorzar al forn on vaig a vegades, la noia que m’atenia -nova en el lloc- mentre em tornava el canvi em diu: Gràcies a vostè.

No és la primera vegada que em passa i sempre em quedo amb la idea que alguna cosa no encaixa del tot bé. És a dir. Si jo cada matí, quan em miro al mirall, em veig més o menys jove com sempre, com és que els demès ja no m’hi veuen? No serà que m’estic fent gran oi? #NO

Aquesta és una pregunta que m’he fet vàries vegades: Com em veuen? He intentat fer memòria del que em passava a mi quan era petit i em trobava una persona de l’edat que jo tinc ara. (...) Un sempre pensa que l’edat no és la suma d’anys a la data de naixement que hi posa al dni, si no que està més associada a l’edat que portem al cap o al cor. Però aquest fet no es transmet sempre correctament. Els que treballem en això del màrqueting acostumem explicar a les empreses que per posicionar-se adequadament cal trobar l’equilibri entre “qui som?”, “com ens veuen?” i “com ens agradaria ser vistos?”. L’exercici aplicat a cadascú de nosaltres hauria d’obtenir un “posicionament” similar. Però, ens formulem alguna vegada aquestes preguntes?

Explicaré una anècdota que em va passar ara ja fa un temps. Era en el context del Torneig de Voleibol que s’organitza a l’estiu a Igualada. Jo anava amb la meva filla Marta que devia tenir 6 o 7 anys (no ho recordo) i en el bar havia demanat un gelat de bola a una noia jove que ens atenia. Jo portava una camisa blanca i just quan li va donar el cucurutxo li va dir tota simpàtica: vigila no li taquis la camisa a l’avi.

Evidentment, aquell dia, vaig començar a deixar de ser tu.

Pd. Adjunto aquest vídeo de la cançó “El niño que miraba el mar” de Luis Eduardo Aute que ens proposa una interessant trobada amb aquell nen que una vegada vam ser...