Dimarts, 1/12/2009
692 lectures

London week-end

Obro poc a poc els ulls, miro una mica al meu voltant i no entenc massa cosa... Estic mig adormit. Un paper pintat estrany a la paret, el terra amb moqueta... De sobte ho recordo. Estic a Londres.

M'aixeco d'un bot del llit i m'apropo a la finestra. Amb la mà aparto una cortina gruixuda d'un color bordeus i que sota en té una de més fina de color blanc, mig transparent; miro per la finestra. Fa un dia de puta mare. Amb el braç i el puny faig el mateix gest dels futbolistes quan fan un gol.

Davant la porta de l'ascensor, que triga, estic dubtant si baixar a peu o esperar-lo. Per fi arriba.

Would you like to have for breakfast? (Què vol per esmorzar?)

Al carrer fa fresca però jo, com que sóc calb però previsor, m'he portat una gorra de cotó tipus pescador que vaig comprar fa la tira al Hard Rock de Nova York. No ho explico per fer tirar-me el moc, sinó perquè ho faig servir com a teràpia per estar, sempre que me la poso, una mica amb el cap a NY. Els objectes dels viatges ens transporten al seu lloc de procedència.

M'encanta Londres i fins i tot podria dir que hi faig vida. És un ciutat que durant molt temps va estar parada, adormida, però que s'ha despertat i amb força... Hi tinc molts amics i molts que hi fan coses. Per sort molts del grup 1 i molts del grup 2.

Hem quedat més tard amb la Sylvie i la Martha, per anar-hi junts. M'han dit que avui han organitzat a la zona dels Docks -una zona industrial rehabilitada a la vora del riu Tàmesi- una "pop-up store" de diferents marques de roba punteres. Ens han dit que serà molt guapo.

Elles dues han arribat primer. On quedem? On sou? Estem sota una xemeneia molt alta d'una antiga fàbrica. Ja ens trobaràs.

Ja hi sóc i d'entrada ja al·lucino amb la gentada que hi ha. Quina passada! De lluny les veig i els faig un senyal amb la mà.

Com ho explicaria. El color groc domina per tot arreu. Han rehabilitat els antics espais de les fàbriques i també estudis dels dissenyadors més "in" per posar-hi botigues. Al.lucino. Hi ha musica pels carrerons de la vora del riu i hi veig el bo i millor de Londres. La gent somriu, estan eufòrics. Els noto a les mirades que, en un acte tan potent com aquest, estan orgullosos de viure a Londres; i qui no... Ens trobem al John i ens saludem. Ens trobem al George i ens saludem. Somriem. Ens trobem a la Mary i ens saludem... Em trobo al Mark i poc després a la Marina (una de les responsables) i ens saludem i em diuen que estan molt contents. Moltíssim. L'èxit ha estat superior al que esperaven.

Es fa l'hora de dinar i busquem un restaurant prop de la zona de les botigues. Pel camí ens trobem a la Christina (una altra de les responsables) que porta tot de mapes de la zona. Em demana que pregunti als bars si han notat que avui hi voltava mes gent (la resposta era que sí). Ens pregunta si hi vàrem estar ahir a la nit... Ahir a la nit? no... Doncs no us ho perdeu avui, si podeu. És com caminar per un lloc diferent, màgic. És una passada.

A les vuit del tarda rebo un missatge al mòbil, de la Sylvia. La Martha no podrà venir perquè ha anat a una festa i quedem ella i jo. Em passa a buscar amb el cotxe per sota de casa.

La Christina tenia raó. De nit encara es més sorprenent, més emocionant. En una paret d'una casa mig enderrocada i hi ha una projecció gegant d'imatges de la pel·lícula Berlin, combinades amb jocs gràfics del logo de la convocatòria. Brutal! Trec l'Iphone, poso el vídeo i premo REC.

Londres és la polla, penso.

És ja a darrera hora i ens han convocat a una botiga on hi estarà filmant en directe una televisió local. Allà m'hi trobo a tots els organitzadors: de nou la Marine i la Christina. El George, el Ramon, el Richard, el Mark. L'altre George no hi és, però hi ha la seva dona amb els petits. Els felicito. Efusivament.

Sincerament. Mentre estem per allà, el Ramon es marca un detall de collons i em regala unes sabates. Parlant amb un petit grup amb ell mateix i en Richard, aquest darrer em diu: "És l’hòstia tot plegat, oi? Si no sabéssim que estem a Londres semblaria que estem en un lloc avantguardista com Igualada... no creus? I aquesta vegada no és en un sentit pejoratiu"

(La gent de REC.0 ens ha demostrat que amb criteri, si volem, podem. A veure si ens ho anem creient...)

Altres articles de Pep Valls

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.