La Isabel entra al bar. Ara té uns 30 anys. Hi ha un noi a la barra que la està observant i amb la mirada sembla dir que la troba guapa. Quan s’hi fixa més bé, s’adona que camina amb dificultat. Arrossega lleugerament la cama dreta. Ella es posa molt a prop d’on és ell i vol dir alguna cosa, però la veu no li surt de la boca. Amb un so molt gutural demana un cafè. Quan tenia 24 anys un ictus cerebral li va paralitzar el costat dret del cos. Ell se sent com molest i deixa de mirar-la com ho havia fet al principi. La seva mirada és ara la mirada de la diferència.

La nostra societat és hipòcritament egoista. Tot gira al nostre voltant i hem decidit que al nostre voltant només hi volem coses maques. No hi ha lloc per a aquelles altres que, d’una manera o altra, torben el nostre suposat benestar. Inclòs aquest mateix escrit pot ja provocar, en algú, una mica d’ incomoditat. Com aquella imatge a la televisió del nen africà que passa gana, o de l’atemptat a Bagdad.

Venim d’una cultura que, fent un joc de paraules amb aquells valors olímpics de Pierre de Coubertin del 'més ràpid, més alt, més fort', hem adaptat al 'més ric, més guapo, més llest'. Els temps de bonança són un elogi de la bellesa i la perfecció i aquelles coses que no acompleixen aquest standard tan hedonista i exigent, doncs senzillament fan nosa. Sobren. I les mirem de manera diferent.

Mirem diferent a la Isabel* que ha patit accidentalment un ictus. Però també mirem diferent al Marc, que la setmana passada es va trencar el menisc i ara va amb crosses. Mirem diferent al Joan. Ha perdut un fill. Mirem diferent a la Maria que l’acaben d’acomiadar de la feina. Mirem diferent al Nil, que té una disminució psíquica.

Deixeu-me que us parli del Nil. És el germà d’un gran amic meu, el Pol. Ja va néixer amb aquesta disminució i es mou amb cadira de rodes, tot i que té certa mobilitat que el permet caminar una mica, amb ajuda. També tinc molt bona relació amb els seus pares, el Santi i la Montse. Les vegades que he tingut l’ocasió d’anar amb ells a menjar o prendre alguna cosa, he notat sobre el Nil la mirada de la diferència. Un dia, fent una cervesa amb el Santi, m’explicava el seu punt de vista que em va ajudar a reflexionar i, d’alguna manera, va inspirar aquest escrit: 'Tots som diferents, el que passa que tenim diferents graus de diferència'. Si ho mires així, el Nil, és molt diferent respecte a mi? En què puc valorar la diferència? Jo em moc millor que ell, sens dubte. Però, sóc més carinyós que ell, per exemple?

Aquest estereotip idealista que amb l’exemple inculquem als nostres petits, els converteix en uns petits cabrons que ja miren diferent als seus companys de classe. Miren diferent al nen nouvingut d’un país que ni coneixen, com miren també diferent a la nena que és una mica més grassa que la mitja abocant-la, a vegades, a la discriminació i d’aquí a l’anorèxia...

Potser els nous temps ens ensenyaran a recuperar alguns valors perduts en la voràgine consumista i alhora perfeccionista i recuperem aquella humilitat que, com a persones imperfectes i si, diferents, no hauríem d’haver perdut mai. O també perquè, un mal dia, la vida ens pot posar de cop a l’altre costat. Al costat dels que fins en aquell moment ens havíem atrevit a mirar amb la mirada de la diferència.

Us deixo aquest impactant documental d’en Nick Vujicic. Estic del tot segur que si en Nick entrés en un bar on hi som nosaltres el miraríem diferent. La pregunta és, com ens miraria ell a nosaltres?

*Isabel Palomeque. Va escriure el llibre “Alta sensibilidad” i aquest passat 27 d’octubre va presentar el documental “Ictus, un terremoto emocional”.