“No ens veuen com nosaltres ens veiem”

Em ve al cap aquesta frase dita per algú del PP de Madrid, com a una de les poques reflexions assenyades després de l’encara recent desgavell olímpic. “Ara me n’adono que segurament no ens veuen com ens veiem a nosaltres mateixos”.

Aquest és un factor determinant quan volem arribar a un interlocutor per transmetre-li un missatge determinat. D’entrada cal definir bé aquest interlocutor -a qui volem adreçar la nostra comunicació- i després estructurar-la de manera que aquest la desxifri adequadament. Que l’entengui.

Passa moltes vegades -especialment en col.lectius endogàmics- que la visió pròpia, alimentada per membres d’aquest mateix col.lectiu, tendeix a allunyar-se d’aquella que els altres en tenen. La construcció del missatge s’allunya de la capacitat de comprensió del receptor. És a dir, s’aliena. M’ha passat darrerament en diverses ocasions, relacionades totes amb el món de la política. En les primàries del PSC a Barcelona, i també a Vilanova del Camí, en el darrer programa dels “Afers exteriors” d’en Miquel Calçada, on parlaven del Parlament Europeu i, finalment, en el debat d’ahir sobre el dret a decidir el futur de Catalunya, al parlament espanyol.

Tampoc puc recordar qui va dir que “tots vivim els nostres mons però coindicim en un de sol, que és la realitat”. Moltes vegades penso que la classe política hauria de fer aquesta reflexió per tenir consciència fins a quin punt els mons que van creant s’allunyen de la realitat on vivim la resta de ciutadans. La voràgine d’imbecil·litats està deformant de manera preocupant aquest territori comú i ja comencem a tenir dubtes d’on realment es troba l’espai de la sensatesa. I ves que, en aquesta bogeria, al final no ho endeguem tot a prendre pel cul...