Si mai a la Marta li passa pel cap dir aquesta bestiesa, m’esforçaré en treure-li del cap. Millor dit, li respondré: Quan sigui gran Marta, jo sí que vull ser com tu! A aquestes alçades de la pel·lícula un ja entén que, en molts aspectes, poc exemple serà pels menuts, al ritme que van les coses. De fet, ni ho pretenc. M’he fet meva la frase de Ambrose Bierce que diu que 'educar un fill és ensenyar-lo a prescindir de nosaltres'. Insisteixo. Com corren els temps, com més aviat es pugui valdre per ella mateixa, millor.

Es més, espero tenir jo l’oportunitat d’aprendre d’ella un munt de coses. El nostre món caduca cada dia i cal entendre que som nosaltres a qui ens toca adaptar-nos a aquest canvi frenètic. Cal aprendre contínuament a viure. Aprendre a ser nòmades mentals. I segurament ella, més adaptada a aquesta societat en contínua evolució, em serà de gran ajuda. També per poder-nos seguir entenent mútuament.

Sense haver d’esperar, la Marta, amb si anys, ja fa coses que jo seria incapaç per fer. Just avui, en la Diada dels Moxiganguers d’Igualada, ha tingut la sort de poder fer a plaça el seus primers castells. D’enxaneta en un pilar de quatre de salutació i d’acotxadora en un —inèdit per a la colla— 5 de 7 amb agulla (Gràcies als caps per confiar-hi i fer-ho possible). Veure els fills fer allò que nosaltres no sabríem fer, dóna una idea clara de que l’aprenentatge és compartit.

Amb tot cal tenir molta cura ja que, en moltes ocasions, si que som el mirall on els nostres petits es miren. Som, encara que a vegades no hi pensem, els seus referents. No em vull allargar i prefereixo que aquest escrit, per acabar, sigui una mica 2.0, convidant-vos a veure un anunci que no necessita cap comentari. És segurament pel que hi veureu que no voldria que fos com jo...