Aquest collons de telèfon no para de sonar i així no hi ha qui es concentri. I com que sóc tossut de mena, tot i que tinc feina, ho vull escriure ara (grrrr!!!)

A veure si me’n surto. La conferència havia acabat cap a les 12. Més o menys. L’havia fet per a un grup de joves a la Teneria (ara la EUETII) o a la EUETII (abans la Teneria) segons l’edat, i els parlava i preguntava per les seves implicacions en la societat i bla, bla, bla... Jo que sóc un “fan” absolut de la gent jove, em trobo amb un panorama, per no entrar en detalls és, en general, molt apàtic. Massa apàtic. Ens hem quedat la Rita, la Ma. Àngels, la Imma, el Jordi, el Joan i jo fent un resum de com havia anat la xerrada i ha estat quan la M. Àngels ha fet una afirmació, per a mi, de gran calatge: “Som els pares que ho hem fet malament!” I seguia: “Hem educat els fills en la comoditat, els ho hem donat tot i sense adonar-nos-en els hem convertit ja de joves, en conservadors.” (conservador, val a dir-ho, es aquell que vol conversar el que té). Merda!, he pensat. Té tota la raó!.

M’ha fet recordar un concepte al qual fa temps que hi dono voltes i que penso es una errada que cometem des d’un bon principi. És quan, al parlar dels infants que hem portat al món en diem -jo, en el meu cas- la “meva” filla. Jo no em sento còmode amb aquesta fórmula i és a partir d'aquí on penso que la comencem a cagar. També preferiria no haver de dir la “meva” dona. Penso que en aquest suposat sentit de propietat es quan, històrica i actualment, s’han comés un munt de injustícies i barbaritats. Però no voldria ara anar per aquí. Un dia vaig llegir que “educar un fill és, essencialment, ensenyar-lo a prescindir de nosaltres”. És d’un tal Berge. Diria que no estem preparats per fer-ho. Fins i tot potser al contrari. Fem el possible perquè s’enganxin a nosaltres i a vegades penso que fins i tot els estimem perquè ens estimin. Som així d’egoistes. Potser fins i tot pensant que mai ens deixaran. I ho faran. I tant que ho faran. Es que ho han de fer, collons! I jo penso; no és millor que els ajudem a que pugui ser abans, si això els ha d’ajudar a desenvolupar-se millor en la vida?

Recordo un anunci molt bo d’Ikea (passo de la tonteria de no dir la marca) on sortien uns pares ja grandets que li deien al seu fill, en un vídeo: “neeeen, els teus pares s’han emancipat”. Doncs això.

En Quim (amb qui, per cert, fa molt que no parlem), és un apassionat de la ciència i m’explicava el procés de la formació de l’univers que tan bé va descriure Stephen Hawking. La teoria d’en Hawking parla d’un gran explosió inicial (Big Bang) a partir de la qual el món es va començar a expansionar i a formar-se. El Quim m’explicava que si es cert que l’univers s’expandeix, probablement arribarà un dia que pararà d'expandir-se i qui sap (i com a hipòtesi és fascinant) si aquest començarà un procés invers de regressió, de tornada al punt inicial. Es a dir -i jo ara ho adapto a la societat- hem viscut sempre en un món en progrés (que s’expansiona) però hi ha més d’un -i més de dos- que comencen a pensar que potser, en alguns aspectes cal començar un procés de regressió (com farà l’univers però, que si ha de ser així, ja ens podem anar avançant...). Potser aquesta reflexió ens pot anar bé a tots per anar aprenent a passar amb menys. Pel que fa al cas, ens pot valdre especialment a les "mamis" i als "papis" d’avui per començar a aplicar als nostres fillets estimats algun procés de renúncia en les moltes coses que els donem, perquè algun dia perdin la por de perdre aquestes coses (deixin de ser conservadors) i puguin tenir algun interès en lluitar-se la vida per arribar a ser, per exemple, com el Stephen Hawking. O millors.