I perquè aquest títol? Que és perquè sempre estàs a la lluna? Doncs mira per on, no.

Fa temps vaig llegir que els primers exploradors de l’espai -els dels primers Apolo- quan tornaven a la Terra tenien certs desajustos mentals que necessitaven el recolzament d’un psicòleg. Resulta que quan havien estat donant voltes per l’univers havien vist una imatge que quasi ningú abans havia pogut observar: La terra des de l’espai. Els costava molt assimilar que totes les coses que eren per a ells importants, tot allò que estimaven, estava allà en algun punt dins d’aquella pilota de ping-pong de color blau i verd.

Et proposo un petit exercici: Posa els dits polze i l'índex a uns dos centímetres de distància i imagina, en l’espai buit, el planeta Terra (només així ja acollona,oi?)

Aquest fet em va ajudar a desenvolupar una teoria que m’ha anat bé moltes vegades i que té dues entrades. M’explico.

La primera: La relativitat (Einstein, perdona). Moltes vegades, ens pensem que som importants. Que les coses que fem són importants. Que els nostres projectes són importants. I aleshores és quan jo agafo el meu Apolo imaginari i començo a pujar amunt, amunt. A mesura que vaig agafant distància em vaig adonant que jo, que era molt important, vaig desapareixent. Que les meves coses, que eren molt importants, van desapareixent. Casa meva, la meva ciutat... i així fins adonar-me que, a una certa distància, res del que som o fem té massa importància. I això t’ajuda a relativitzar un munt i et fa sentir petit, petit... (Que bé que els aniria saber la teoria a molts polítics, oi?)

Si no tens encara un Apolo imaginari -t’ho recomano- fes aquest exercici quan viatgis, sobretot si tens oportunitat d’anar lluny. L’efecte és semblant. Quan ets lluny de casa, pràcticament res existeix.

Recordo en un viatge per l'Orient, a Hong Kong concretament, dinant en un restaurant que pertanyia a una cadena local vaig veure que a la part del darrera de la carta hi havia un mapa pla del món per situar els restaurants que tenien als països propers. Quin fou el meu ensurt quan vaig observar que el mapa estava capgirat. És a dir, que el món estava dividit per l’oceà Pacific, no per l’Atlàntic. Que el meu país (el meu petit país, Lluís) ja no era el centre del món. On era? Doncs a la quinta punyeta del mapa, més o menys -i per fer un símil oriental- al mateix lloc on en el nostre mapa podem situar la península de Corea, que ben segur tots tenim perfectament ubicada (Sant Google Maps, ajudeu-me!) Es a dir: Catalunya/Barcelona/Jocs Olímpics = Corea/Seul/Jocs Olímpics... La teoria funciona!

Segona entrada: L’epicentre del problema. Massa vegades, quan analitzem les coses que ens passen ho fem des del centre del problema. Jo, el meu problema, en el meu context, des de la meva taula... i bla, bla, bla. Molt bé. Jo el que faig és sortir de casa, anar a posar querosè al meu Apolo i amunt. I m’adono que si surts del teu cercle endogàmic, el punt de vista de les coses canvia. Que si penses a qui collons li interessa el què estas pensant i el que estas fent, el teu punt de vista canvia. Aleshores entens que si realment allò que tu fas vols que importi a algú, has de fer-ho pensant en ell, en el seu context, en les seves necessitats... Segurament estaràs fent un petit pas per a tu, però un gran pas per a la humanitat (Armstrong, perdona també).

Aquest vespre quan tornis a casa et proposo que observis el cel i miris si la lluna és plena. Recorda: El dit polze... l’índex... dos centímetres... Posa-la entremig dels dits i imagina que és la terra. Si hi penses entendràs perquè els primers exploradors de l’espai tornaven amb el cap una mica alterat i recordaràs -potser- la teoria del punt de vista de l’astronauta.

Dedicatòria: Voldria dedicar aquest escrit als nous exploradors de l’espai, als que fan de la conquesta de l’univers el gran repte de l’humanitat. No tan sols en l’any que ara comencem en el qual veuran la llum algun d’aquests espectaculars projectes, si no també pel futur. I molt especialment al Xavi Claramunt, l’igualadí més "universal", que està a punt de fer del seu gran somni, una realitat. El Xavi és d'aquelles persones que, amb els seus projectes, empenyen la línia de l'horitzó i fan que d'altres ens atrevim a proposar coses que d'altra manera potser no ens hi atreviríem. Xavi, pel parell de collons que tens, t’ho mereixes!