En un colze del camí hi ha sempre el mirall de la veritat. Intentem amagar les nostres misèries sabent que ens trobem, cada matí, amb el reflex de qui som en realitat. Sota somnis que un dia construirem hi anem deixant pòsits de vivències malgastades. Ungles llargues que foraden mitjons, per la mandra de no fer allò que un dia vam decidir que faríem. I ara, mirant el dit com treu el cap, sabem que ja és massa tard per tallar-les.

Hi ha unes persones, però, que van decidir escriure una història. Que parla de carrers amb ferides. De sal i de crom. De suor. De rierols que han portat merda i alhora vida. Com la vida mateixa. D’indrets on els crits són memòria de traginers i on les pudors hi ha tingut sempre volum. Arquitectura.

Persones que han volgut imaginar una ciutat imaginària just quan les ciutats ja no s’imaginen, sinó que són. Moltes vegades allunyades d’aquells ecosistemes amables on l’espècie humana hauria de poder desenvolupar la seva activitat de manera més natural. I sobre els seus fonaments d’il·lusió han aixecat i compartit, generosos, el seu somni. Gràcies.

És, de nou, dilluns. Després dels fils i els draps, els “toros” i les vaques tornen a fer seus els carrers. La ciutat queda novament adormida esperant saber que serà quan sigui gran. Mentre uns espectadors inquiets pugen dalt del Pi i miren l’escena amb melangia, d’altres esmolen de nou els ganivets d’escorxar. Com a Sant Bartomeu. Mentre... restem esperant consciència.