Dels atacs que ens arriben de totes bandes per part dels diferents organismes de l’estat espanyol.

De la poca traça de molts polítics catalans que posen per davant del bé comú del país, posicionaments personals i de partit que ens fan avançar molt poc a poc i fent passos erràtics en el camí cap a la independència.

De veure com els ciutadans ens toca pagar, a part dels nostres propis errors, els que han comés les administracions i les caixes i els bancs. Tan els d’aquí com els d’allà.

D’escoltar dia rere dia noticíes sobre la impunitat d’aquells que han malversat o malgastat els fons públics que ara no tenim.

De constatar que els polítics son incapaços d’entendre que haurien d’aplicar-se ells mateixos l’austeritat més absoluta abans de retallar un sol euro de la sanitat, l’educació i dels altres serveis socials bàsics.

De la manca de capacitació de molts d’aquests polítics i de com es peten el principi de Peter cada dos per tres.

D’adonar-me que els mitjans de comunicació els segueixen fent el joc i els donen espais on tan sols parlen dels que els interessa, segons cada partit, polititzant la nostra vida i generant un soroll d’interferència continuu que no ens permet, com a societat, ni pensar, ni menys avançar.

(...)

Em ve moltes vegades al cap un concert que va fer en Lluís Llach a Calaf ja fa un munt d’anys (massa anys?) on desprès d’una llarga estona d’aplaudiments ens va etzibar: 'És impressionant l’espectacle de sadomasoquisme a que us esteu sometent'.

Fins quan?