Baixen remogudes les aigües del temps, per anar-nos apropant al cruel escenari de la mentida.

Cada dia que passa em sento més decebut en veure que aquest món millor, pel que molts estan esmerçant tantes il·lusions i tants esforços, s’esta fent miques quan descobrim que, al darrere d’aquest teatre de la vida, les persones amb les quals havíem dipositat la nostra confiança eren, en realitat, personatges representant una ficció.

Mentre això ha passat moltes persones hem viscut vides reals que ara es veuen abocades, per culpa d’aquesta mentida, a la indecisió, a la frustració i, fins i tot, al fracàs i a la misèria... Perquè molt del que ha passat, ens està passant i ens passarà es pot atribuir a això: A una gran mentida.

Menteix qui diu que la crisi és passatgera i que ja n’estem sortint quan d’altres —per exemple els economistes— diuen que el pitjor encara ha d’arribar.

Menteix quan diu que la solució és reduir el dèficit públic, fent pagar els plats trencats als funcionaris.

Menteix aquell que diu que té una solució per recol·locar totes les persones que ara estan a l’atur. Quina? Com? Quan?

Menteix aquell que, ostentant un càrrec públic, s’ha fet d’or, mentre els seus ciutadans s’han fet de merda.

Menteix aquell que, fent la pilota als bancs —uns quants—-, ha deixat que aquests escanyessin al poble —uns molts.

Menteix aquella persona que sap que, no estant preparat per assumir les responsabilitats del seu càrrec, el segueix exercint.

(...)

I el que ha estat el pitjor de tot plegat. Totes aquestes mentides —que ens aboquen a un escenari que, no per previst, no serà tant dur— han vingut adornades de l’única eina que ens queda a tots per dir-nos la veritat: El somriure.

Penso que per sort estem patint el final d’aquesta 'societat de consum' i tinc una esperança ferma en la revolta —com la proposava en Lluís Llach— que ens portarà a una futura 'societat de les persones'. On recuperem els valors que ens haurien de dignificar com a persones. On recuperem la nostra posició central. On recuperem la capacitat de prendre decisions. On seguim treballant dia a dia en la construcció d’un món més just i més equilibrat. Des de la implicació social i també —clar— exigint una nova política molt més honesta i propera a les necessitats del poble. I vigilant alhora, entre tots, que no se’ns diguin més mentides perquè en un nou món, necessitem la veritat.

Amb les paraules finals de la cançó d’en Llach me’n vaig, amb un somriure d’il·lusió...

'Amb el somriure, la revolta.

Així t'espero i t'imagino

i en l'horitzó de la mirada

el gest utòpic que et reclama.

Que vull trobar amb tu el camí dels estels

per llançar els somnis contra el temps.

Buscar el coratge perdurant en l'intent.

Així t'espero i així em tens.

I en la bellesa un far per un món més bell,

i en el desig el risc valent.

L'amor un pas per descobrir-ne molt més,

Així t'espero i així em tens.'