La maleta de la foto és la que faig servir quan viatjo en avió. La vaig retolar fa temps per crear una espècie de performance quan aquesta surt per la cinta d’equipatges de l’aeroport i queda a la vista de les persones que, alhora, estan esperant les seves maletes. M’agrada el joc de paraules i, alhora, la reflexió que proposa. Venim de volar en avió i al mateix temps és el temps el que vola... Tot plegat un joc. O no.

Bé. Fa pocs dies tornava de Dubai on vaig sovint per feina. Des d’Evvo hi hem obert una línia de mercat dels nostres serveis de retail, que és la consultoria de màrqueting estratègic per a espais comercials. A Dubai però, com a la resta dels Emirats i a Qatar, treballem més la part de concreció formal com és l’interiorisme comercial; botigues, restaurants, oficines, gimnasos, escoles... Vam optar per aquesta zona per dos motius. Un perquè són països emergents on aquests serveis tenen sortida i també per buscar nous reptes professionals. Em motivava la idea de posar-nos a prova en un mercat molt exigent on conflueixen especialistes d’arreu del món. I just a l’avió, hi pensava. M’atrau aquesta recerca de l’excel·lència, de la perfecció, de la inquietud per fer les coses molt ben fetes. Precisament es fa molt evident en els espais comercials i és un estímul de superació.

Quan sóc aquí, m’agrada proposar aquest nivell d’implicació en els projectes que portem a terme i el resultat en surt beneficiat. Però em trobo que, en termes més generals, no hi és tant aquesta preocupació o almenys no per part de tothom. Segurament som més d’aquella frase tan poc afortunada del “qui fa el que pot, no està obligat a més”. A mi m’agrada molt més una altra que ens ha regalat fa poc el músic igualadí Pau Sastre en el seu darrer disc: “Tan bons com puguem ser”. Amb els dos significats de la paraula “bo”. Me la vaig trobar de nou, casualment a Dubai, un vespre mirant la pel·lícula de Woody Allen, Fading Gigolo. “As good as we can”, deia ell mateix. Penso que aquesta és l’actitud.

També em desespero quan, en altres ocasions, seguim encara amb el lent costum de fer estudis, projectes, plans, propostes... que no s’acaben mai de concretar. És aleshores quan tanco els ulls i veig la meva maleta donant voltes en una cinta d’equipatges d’un aeroport. Aquella frase... Com un joc... O no.



Pd. Aquesta és la meva darrera col·laboració a AnoiaDiari, almenys com ho he anat fent de manera periòdica des d’aquell 18 de novembre de 2009, ara fa 5 anys. Com vola el temps! Just el diari enceta una nova etapa i penso que és un bon moment per deixar el meu espai a nous opinadors. Abans de marxar volia donar les gràcies al Jordi Balsells i a la Marta Carles que van confiar en mi i em van convidar en aquell moment a formar part del seu projecte, així com a la resta de responsables que ha anat tenint el diari al llarg d’aquests anys fins a l’equip actual, que me l’han anat renovant. Gràcies per deixar-m’ho fer amb tota la llibertat. També gràcies a tothom que m’ha llegit. Als qui he agradat i als qui no. No he fet mai el que he pogut perquè no estava obligat a més. He intentat estar sempre tan bo com he pogut. Fins sempre!