Fa anys, amb en Ramon Enrich, vam imaginar un projecte al qual vam anomenar Iguland. De fet, més que un projecte, era un joc. Una provocació. Era inventar-nos una ciutat sobre la base d’una ciutat ja existent: Igualada i a partir d’aquí repensar-la. De totes les idees boges que van sortir n’hi havia una que tenia tot el sentit: Girar Igualada. Tant de manera formal, com de manera conceptual. Formalment l’aposta passava per canviar la manera d’accedir a la ciutat i a partir d’aquí estructurar-la de nou.

A Igualada sempre s’hi ha entrat pel nord amb uns accessos esgarrifosos, estèticament parlant. (L’arquitecte igualadí Xavier Claramunt en va fer un interessant treball de final de carrera). S’hi accedeix per “La masia” passant per Funosa creuant, a continuació, un pas a nivell. Travessant el polígon industrial, des de Can Roca o entrant pel mateix polígon per la carretera de les Maioles -amb la vista des de les guixeres, una de les més caòtiques d’Igualada- o bé, venint de Lleida, per l’entrada de la “Vercher”, encara potser la menys dura visualment però alhora poc agradable per la quantitat de rotondes que cal sortejar. En quedaria una de més petita que seria la del “Molí Nou”, que tampoc és gran cosa plàsticament parlant.

La possibilitat d’accedir pel sud oferiria una entrada molt més noble, creuant el riu i proposant, alhora, una vista molt agradable de la façana industrial, amb bones oportunitats de rehabilitació. I és a partir d’aquesta manera d’entrar que es podria projectar la reurbanització del barri del Rec*, així com de tot el nucli antic d’Igualada. Aquella zona de la ciutat que, quan els visitants han aconseguit superar i destil•lar la lletjor dels accessos, valoren com a una àrea molt atractiva amb grans possibilitats. I d’aquí una revisió de la resta de la ciutat (...).

Què està passant actualment? Doncs que s’està desenvolupant, quasi de manera espontània, una important àrea de serveis de grans marques a la zona del polígon, just a l’altra banda de la ciutat i cal fer atenció al seu creixement.

En el debat del mes d’octubre dels Dimarts de Diàlegs en Xavier Martínez-Celorrio, doctor en sociologia i antropòleg, va esmentar aquest fet com una línia d’evolució que han seguit moltes ciutats del cinturó metropolità de Barcelona, que ha portat la seva corresponent pèrdua de personalitat i, com a conseqüència directa, la desertització de comerços i serveis del seu centre . En un parlament que m’atreveixo a qualificar de brillant, entre molts altres aspectes suggerents, va apuntar dos conceptes d’anàlisi per a mi fonamentals per a la ciutat d’Igualada. Un era el concepte de “ciutat en transició”. Fa molt temps que Igualada té obert el debat entre el “d’on venim” al “on anem” o, el que seria més desitjable, al “on volem anar”. L’altre, totalment estimulant, és una anàlisi com a “ciutat creativa” tal com treballa en Richard Florida al seu llibre “Les ciutats creatives”, proposat pel mateix Xavier.

Per tenir un eix vertebrador útil i transversal en el temps, cal pensar la ciutat des de conceptes sòlids que la posin en valor i, sobre aquests, ordenar tots els atributs que Igualada ja té. Si sabem respondre correctament a la pregunta -Com volem ser vistos?- sabrem transmetre un codi clar i fàcilment desxifrable per qui vulgui interactuar-hi, des dels seus molt diferents àmbits.

*quan escric aquest article no ha tingut lloc encara el debat sobre el Rec dels Dimarts de Diàlegs.