Dinar de Nadal. Avui seurem a taula pares, germans, tiets i cosins. És una de les coses que sempre m'ha fet i em fa més feliç. Compartir taula -i sobretaula- amb ells. Avui parlarem de patiments i de victòries, l parlarem de la victòria del Barça contra el Madrid i de la victòria a les eleccions. També compartirem neguits i incerteses de futur. Riurem. Beurem. Brindarem. Els petits recitaran el vers de Nadal -com cal-, a dalt de la cadira.

I enyorarem.

Buscarem, dissimuladament, amb la mirada, els que no hi són. Absències que entelen de tristor l'alegria de les festes. Regust agredolç. L'amargor del cava. El dolç dels torrons. L'alegria de veure els petits fent cagar el tió. Les absències... El pare va morir un 20 de desembre, ara fa 14 anys. El tiet, també a prop d'aquestes dates, un 28 de novembre, 6 anys enrere. Ens aturarem, uns segons, al lloc que sempre ocupaven. Recordarem les seves mirades, les seves veus, les seves bromes, els seus comentaris...

Avui, però, al dinar de Nadal, pensaré en les famílies del Carles, del Toni, del Lluís, de la Clara, de la Meritxell i, sobretot, les de l'Oriol, del Joaquim i dels Jordis. Pensaré en els seus pares, en les seves parelles. Pensaré en els seus fills, recitant, com cal, a dalt de la cadira, el vers de Nadal. Pensaré com buscaran amb la mirada el lloc que ocupen habitualment a taula. I demanaré un brindis per a ells.