Dijous, 20/7/2017
4348 lectures

La capsa de fusta

Els més petits de la família, quan van a casa de la meva tieta, juguen, dibuixen... Com totes les nenes i nens. Tenen una capsa plena de llapis i retoladors de colors. És una capsa molt especial. És una capsa de fusta, tallada a mà. La va fer el meu avi. A la presó.

El Ramon Minguet Minguell, el padrí Ramon, és un dels 66.590 homes i dones que van ser condemnats pel règim franquista i que ara el Parlament de Catalunya ha reparat jurídicament com a víctimes del franquisme i n'ha fet públic els noms i les sentències en una llista tan necessària com colpidora. Perquè, encara que puguis ser coneixedor dels fets, d'una part petita, molt petita, de la història, quan veus el nom del teu estimat, del teu pare o mare, del teu avi o àvia, del teu padrí, el dolor i la ràbia t'esquincen les entranyes.

La guerra va ser terrible. Cert. A un bàndol i a l'altre. Però també ho van ser -tant o pitjor- els anys posteriors. La repressió franquista. Allò que alguns anomenen "postguerra"... quan la guerra no ha acabat. Quan no s'ha tancat del tot. Ara, sense fusells ni granades, les trinxeres no són al bosc o a les cingleres; són al carrer, al Parlament, als jutjats... Una guerra que no haurà acabat fins que les famílies hagin enterrat els seus morts amb dignitat. Una guerra que no acabarà fins que els seus responsables i l'estat espanyol demani perdó a les víctimes del franquisme, com han fet a Argentina, Alemanya, Itàlia, Lituània, Hongria, Bulgària, etc. Una guerra que no acabarà fins que l'estat espanyol faci com el poble català i repari la memòria i la dignitat de les seves víctimes. Fins que no demani perdó a les seves famílies. No s'acabarà fins que aquest estat repressiu i anacrònic entengui que el poble català vol vèncer i ara ho vol fer a les urnes, democràticament.

Perquè la repressió franquista va passar, com un gran incendi devastador, cremant terres que ara són ermes, on només hi va brotar la por. Una por que encara roman en la nostra gent gran. Els vencedors van sembrar la por. Una por que ara, els hereus de Franco, mantenen viva i usen coma estratègia, com a arma. Recordo, de petit, quan passàvem els estius al poble dels avis, a Barbens (Pla d'Urgell), que el tema de la guerra era "tabú". Ningú en parlava. El padrí no en parlava mai. La padrina no en parlava mai. Ni els pares, ni els oncles. Ningú. El silenci, l'oblit, fan mal. Molt mal. Ja de jove, i encuriosit per aquests temes, un dia el padrí -poc abans de morir-, em va explicar les tortures que van patir a la presó franquista. Les psicològiques eren més dures i cruels que les físiques. Els feien sortir, de nit, al pati i els feien afilerar al mur on executaven els condemnats a mort. Tancaven els ulls. S'acomiadaven dels seus. Sentien els trets disparats expressament a les pedres, a prop dels seus cossos tremolosos. Sentien l'olor de la pólvora i les rialles dels soldats. Així un dia. I un altre. I un altre. Amb la por i el convenciment que un dia podria ser de debò. Potser aquell. També els obrien les portes amb la possibilitat de fugir i la llibertat a l'horitzó. Sabien que els guardians els dispararien per l'esquena perquè estaven fugint. Els feien avançar. I, novament, sentien brunzir les bales a frec de la seva pell i la tremolor a les cames que els feia caure. I així un dia. I un altre. Cinc anys...

El padrí Ramon, amb 21 anys, va ser cridat a combatre al front. Ho va fer com a soldat de transmissions de la 122 Brigada Mixta, a la Batalla de l'Ebre. El 1939, "Año de la Victoria", fou detingut "por irregularidades durante el dominio rojo" i per la seva "acusada filiación izquierdista". Com en molts d'aquests 66.590, els vencedors van aprofitar el privilegiat poder i la repressió per acusar els seus propis veïns amb delacions sovint salpebrades amb mentides i rancúnies. El padrí Ramon fou jutjat pel procediment sumaríssim d'urgència en un consell de guerra, pel qual fou condemnat a 20 anys de presó. El delicte: les seves idees. Tenia 24 anys.

Casat amb la meva padrina Ramona, formaven una família de pagesos treballadors, senzills, humils. La guerra i molt especialment aquest judici i la seva condemna, van trencar les il·lusions jovenívoles d'una família. La van desfer. 66.590 famílies. 66.590 capses de fusta.

Algú podria pensar que aquesta capsa de fusta l'hauríem de preservar en un lloc més íntim, més solemne. A mi, m'agrada que estigui plena de colors, plena de vida. La va fer el nostre marit, pare, avi, padrí, amb les seves mans de pagès. I vés a saber amb quin estri en va fer els ornaments. La va fer en una cel·la fosca, pudorosa, tètrica. La va fer tancat, privat de llibertat. La va fer de jove en una joventut robada. La va fer trist, enyorat... La va fer amb por, però potser amb l'esperança de retrobar-se, un dia, amb la seva família, amb els seus estimats. Per això, damunt de la foscor d'aquells anys, per damunt d'un obscurantisme que encara perdura en els hereus del franquisme que volen viure en blanc i negre, m'agrada que la capsa del padrí estigui plena de colors i que els seus besnéts omplin els fulls en blanc de vida, d'il·lusió, d'imaginació, de màgia. El padrí n'estaria molt orgullós. Nosaltres, n'estem d'ell. Els franquistes van executar milers de republicans (molts encara són enterrats en cunetes i marges). Van condemnar milers d'homes i dones per les seves idees. Els van matar. Però no han mort els seus anhels de llibertat. Ara, són nostres.

Altres articles de Toni Cortès Minguet

10 Comentaris

P

Paco

Igualada

27 de juliol 2017.15:34h

Respondre

Una memòria, per afegir-hi el que falta a l’article, que no acabarà fins que les esquerres demanin perdó, per dignitat, de tot els crims i judicis sumaríssims van fer a la reraguarda de la... Llegir més guerra. Ho sento Toni però s’ha de dir tot. No només el que denuncies sinó TOT.

À

Àngel

Igualada

27 de juliol 2017.17:04h

Paco, no sé si has llegit bé l’article. Al tercer paràgraf l’autor escriu ”La guerra va ser terrible. Cert. A un bàndol i a l’altre”. A UN BÀNDOL I A L’ALTRE. Saps què passa? Que el... Llegir més Toni, com milers de persones, acaba de veure el nom del seu familiar en una llista de represaliats del franquisme. I escriu aquest emotiu article en record, memòria i homenatge a tots ells, en la figura del seu avi.

Et convido a que facis tu el mateix amb els teus. Segur que te’l publicaran.

Ah: una altra cosa. És normal que els que van perdre, els que van ser sotmesos, els que van ser repressaliats... (o els seus familars) reescriguin una història que fins fa poc va ser només escrita pels vencedors.

P

Paco

Igualada

27 de juliol 2017.23:35h

Estimat Àngel...quan dius que la història fins fa poc va ser escrita només pels vencedors... em sembla que el Generalíssim va morir el 1975, quants anys fa?. Compta’ls!. I molta memòria... Llegir més històrica però seguim anclats en el discurs de ”bons” i ”dolents”, ”vençedors” i ”derrotats” i gens de reconciliació. I això passa que perquè es reconeguin el sofriments de totes les víctimes: no caiguem en el mateix error que en el Franquisme. I per últim, els assassinats per les esquerres el 36 també són perdedors.

r

romon minguet carrera

barbens y presente igualada

20 de juliol 2017.22:28h

Respondre

si un día qui eres terminar esta bella historia ben te contare el final de esta historia
pues nadie sabe toda la verdad pues en este momento si se puede contar

D

Dolors Timoneda Mele

BARBENS

20 de juliol 2017.16:16h

Respondre

Molt culpidor pero la enhorabona x aquesta iniciativa

J

Joan Carles

Igualada

20 de juliol 2017.13:46h

Respondre

La teva història és la història de milers i milers de famílies que, jutjades o no, van patir la persecució, la infamia, la tortura i la mort. Aquestes famílies, moltes d’elles desterrades,... Llegir més van haver de fer les seves noves ”capsetes” molt lluny de la seva terra. La teva història és la història de les víctimes hereves del franquisme: gràcies per treure-la a la lluma, la teva capsa, la teva història, perquè és el reflex de les històries mai explicades i mai honorades. Gràcies!

N

Neus Riera

Collbató

20 de juliol 2017.13:05h

Respondre

Moltes gràcies Toni.
M’ha emocionat molt llegir el teu article,amb ell he reviscut moments d’infantesa ......i he pogit compartir amb els meus fills la emoció......es tracta d’una emoció... Llegir més amb regust agredolç

M

Maribel

IGUALADA

20 de juliol 2017.10:31h

Respondre

És així, visibilitzant petits fets de vida, com podem contribuir a recuperar la nostra memòria històrica i, amb ella, dignificar aquelles persones vexades, fins a la mort, per part de l’ogre de... Llegir més torn que no creu en les persones i que sols vol ofegar qualsevol esperança de vida en positiu. Un agraïment infinit i un reconeixement a tants i tantes defensors de la llibertat i la democràcia. Sense el seu lliurament i sacrifici difícilment hauríem viscut uns anys de respir, encara que hagi estat sota llibertat vigilada...Gràcies per la sensibilitat en explicar-nos aquest episodi de vida.

J

Josep M. Comas Sugrañes

Barcelona

20 de juliol 2017.10:20h

Respondre

aquet relat d’una vida, m’ha fet recordar de ”la nostre capsa de fusta”.
El Avi tambe, va ser condemnat, per ser batlle del Front d’Esquerres en un petit nucle rural del Alt... Llegir més Anoia.

Ell, per la seva salut molt precaria, va sortir lliure de la Model de Barcelona, per acabar morint mesos desprès a casa amb els seus.
Gracies

Josep M. Comas

c

carme riera

igualada

20 de juliol 2017.09:49h

Respondre

Gràcies Toni.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.