La tristesa no fa vacances. Quan d'aquí a poques setmanes farà dos anys que la mort d'en Josep Miserachs va estendre un tel de tristor en la política i la societat igualadines, ara la pèrdua -també anunciada- del Joan, ens ha tornat a commoure i el dolor, la ràbia i la impotència, ens han tornat a embolcallar.

Òbviament, totes les morts són tristes. Però, personalment, quan arriben i s'enduen persones que s'han lliurat a la seva comunitat, en diversos àmbits, com la cooperació o, per què no, la política, em reconforta convertir (o maquillar) la tristor en agraïment. Són persones com el Josep Miserachs, l'enyorat Marc Riera i ara, en Joan. Persones generoses, altruistes, que -més enllà dels erros i/o encerts- han dedicat el seu talent, la seva energia, el seu temps al seu poble, al seu país. I ho han fet robant temps a les seves famílies, als seus amics, a les seves feines, a les seves aficions...

El Joan tenia moltes virtuts. Lleialtat, generositat, bonhomia, tenacitat, compromís... En Joan era, especialment, un home dialogant, que sabia donar consells i, sobretot, escoltar. Tenia empatia. Recordo molts moments compartits amb ell, però en voldria destacar un que, per a mi, el definia. Fa tretze anys, un dissabte de desembr en finalitzar la tradicional recepció nadalenca a l'Ajuntament d'Igualada, vaig pujar al meu pis, situat a la mateixa plaça de l'Ajuntament, per regalar uns contes al meu cosinet. A casa, una fatídica trucada m'anunciava la mort del meu pare en un accident de cotxe. Les cames em van fer figa i vaig caure a terra. Amb dificultats, vaig baixar les escales. La notícia ja havia arribat a la gent amb qui pocs minuts abans havia compartit una copa de cava, somriures i desitjos a l'Ajuntament i venien cap a casa meva a fer-me costat. Els vaig trobar a la porta, al carrer. Al davant de tots hi havia el Joan. Jo estava destrossat. Ell, amb aquell caràcter "fraternal" tan seu, va veure ràpidament com estava, em va abraçar i va gestionar uns primers passos que jo no sabia com donar. (M'agradaria saber transmetre la força i calidesa d'aquella abraçada, ara, a la seva família). Gràcies.

Gràcies per la generositat, pel compromís, pel servei als veïns i als compatriotes. La gratitud no omple les esquerdes que esquinça la pèrdua, però és un petit bàlsam per les ferides.

Gràcies Joan.