Aquest cap de setmana passat vaig assistir al Concurs de Tarragona per fer pinya amb la colla igualadina dels Moixiganguers, que havien fet una crida demanant mans per assolir una fita, un repte. A plaça, fent ja ara sí físicament l’esmentada pinya, enmig de braços i mans entrellaçades, enmig de cossos i camises suades, amb el cap recolzat a l’espatlla veterana del davant, sento la gralla i el batec d’un grup de persones il·lusionades. I, en aquells instants eterns, em passen moltes coses pel cap. I m’emociono. Amb l’esclat final de joia, amb l’èxtasi col·lectiu, observo novell com sóc les cares de felicitat, de gaudi, de satisfacció i d’alleugeriment d’un grup d’homes i dones, de totes les edats, que fa anys que treballen per superar uns reptes compartits.

Llavors, miro la plaça. Miro aquella amalgama de colors. Miro les seves cares. Escolto els seus parlars. No hi americanes, ni corbates, ni granotes de mecànic, ni bates descolorides...Desades als armaris, deixen pas a les camises blaves, verdes, morades... vestides per nens i nenes, homes i dones de procedències, estatus socials, ideologies i, fins i tot, llengües diferents.

La cohesió social, tan anhelada en aquests moments que vivim, és un dels valors humans del fet casteller, d’un món casteller que ja ha ultrapassat l’àmbit de les colles. Els castellers (i, com hem pogut veure darrerament a Igualada, els veïns que hi tenen al darrera) viuen i comparteixen un sentiment d’identitat, de pertinença a un col·lectiu on totes les peces són essencials i on es tradueix al fet casteller el foment de valors com la convivència, la participació, el civisme, el respecte, la solidaritat i el compromís.

A la plaça vaig veure que, més grans o més petites, les colles formen part d’una colla més gran: el nostre país. Gràcies al treball en equip, a les mans entrellaçades, a l’esforç i la superació, a la voluntat de refer-se i aixecar-se després d’una caiguda... s’alcen majestuosos els castells i, quan s’assoleixen els reptes, esclata l’èxtasi.

Jo, Catalunya, la vull viure així: amb força, equilibri, valor i seny (i una mica de rauxa...)

Jo, el meu país, el vull així: com una colla castellera. Com un castell.