El petit Mijail escura un tetrabrik de don simón que ha llençat el vell rodamón que seu al seu costat. Famolenc, brut i pollós, demana caritat. "Un euro per a un entrepà", demana, un euro que es beurà, o potser es fumarà, tan si val. Les jovenetes i les dones ben pentinades, que entren al Zara, i fins i tot dues monges agafades de bracet, el miren amb cara de fàstic quan passen pel seu davant. Un gos petaner, tan deixat com ell, li llepa els peus descalços, i freds. Neva a Barcelona. Bolves blanques i pures que perden la seva virginitat al tocar el terra, i esdevenen brutes, grises, com la ciutat. Els llums de neó que desitgen un bon nadal en tots les llengües -encesos des de fa dos mesos!- es barregen amb els llumets hipnòtics que anuncien les rebaixes i conviden a gastar i gastar. El petit Mijail té les butxaques foradades, ell sí, i l'ànima. I plora. La melodia ensucrada del White Christmas dels Boney M. es confon amb el soroll dels seus budells. L'olor del perfum de les noietes, el de la laca de les senyores i el de ranci de les monges, es mescla amb la pudor dels seus pixats. Neva a Barcelona.

Ep, para, para, para...

Vols dir que no és un conte massa trist per aquests dies de joia i felicitat? Sembla més aviat el London obscur dickensià i no pas la Barcelona multicultural, oberta, alegre i acolorida... Potser amb aquest conte podríem ferir consciències i panxes contentes...

Va, en comencem un altre!

Des de la seva confortable butaca de pell, en Jorge mira absent les parets del seu despatx de cent quaranta metres quadrats. En Jorge és el director general de Qui dia passa any empeny, servei de nova creació a la conselleria de Benestar i nafent, càrrec fet a mida pels serveis prestats pel Jorge durant molts anys, penjant cartells electorals.

Va néixer a l'Hospitalet ara fa 34 anys, fill de pares naturals d'Extremadura els quals, agraïts per l'acollida que els hi ha dispensat el país, i en homenatge a la regió catalana, el van batejar amb el nom de Jorge (!).

En Jorge ja fa dues hores que bada, mirant les parets. Concretament des de les 10, hora que arriba a la seu del departament, i fins a les 12, hora que va a fer l'aperitiu amb els col.legues de partit.

Hi ha un forat. Hi ha un forat a la paret. Hi ha un espai enmig de desenes de fotografies. En Jorge apareix en totes i casdascuna de les imatges, al costat dels seus: en Jorge amb l'Hereu, al darrer congrés; en Jorge amb el Clos, al carnaval de Sitges; en Jorge amb la Chacón, a l'estand de l'exèrcit al saló de la infància; en Jorge treient el cap darrera el Felipe i l'Alfonso, a la festa del Justo Molinero; en Jorge amb en Jose, el president, a la festa major d'Iznájar.... Però hi ha un espai per omplir. I en Jorge es posa neguitós.

S'aixeca de la butaca, es grata el cul i mira per la finestra. A baix, al carrer hi ha un jove brut i pollós que escura un tetrabrik, sembla de vi. A en Jorge se li remou l'estómac, i truca als de seguretat perquè el facin fora.

En Jorge decideix convocar el seu gabinet d'assessors per consultar-los què es pot fer per omplir el buit de la paret, però no està de sort: la meitat estan de baixa i l'altra, a la seu del partit, ensobrant.

En Jorge seu davant l'ordinador i obre el Facebook (en Carles Cuerva avui ha trigat cinc minuts menys a arribar a Barcelona, gràcies als socialistes) i demana als seus amics una solució per al seu problema.

Li contesta la seva cunyada, que treballa (?) al servei de Com tapar forats, de l'ajuntament, des de fa trenta anys.

- Hi quedaria molt bé, molt cool, una foto teva amb uns negrets amb els ventres inflats i la cara plena de mosques- li va escriure la Mary al mur del Facebook.

A en Jorge li brillaven els ulls, li tremolaven les mans, li bategava accelerat el cor: es faria cooperant!

L'endemà mateix -i després de tota la nit en vetlla- es va reunir amb la cunyada i amb un amic que tenia un oncle que es veu que fa uns anys havia anat de safari a Kenya en un viatge organitzat.

Només necessitaven un tot terreny -que els hi deixaria el Manolo, el del taller que té la concessió del manteniment dels cotxes oficials-, unes enganxines per al jeep, unes armilles d'explorador, plenes de butxaques, i una subvenció. I ja serien cooperants! Ja serien solidaris! Ja podrien canviar el món!

Van anar a demanar la subvenció per a projectes de solidaritat i cooperació, que fou denegada, òbviament, perquè no complia absolutament cap dels requisits exigits (no sigueu mal pensats, no hi té res a veure el fet que el departament sigui dels altres del tripartit).

- No sabéis con quién estáis hablando, se lo diremos al Jose, va dir la cunyada.

- Aquí se vaber un follón que no sabe no dondes sa metío, va dir en Jorge, enfadat però intentant fer-se el graciós amb el Manolo, qui a la vegada li va donar un copet a l'esquena, deixant-li l'americana de pana ben llardada d'oli de motor.

Sense subvenció, van decidir fer una roda de premsa per presentar la caravana solidària. Amb confetti i majorettes. Hi eren totes les patums del partit. En veure la foto a El Periódico, desenes d'empreses -les del 3%- van córrer a fer generosos donatius, amb els quals, els nous i flamants cooperants, van decidir comprar deu mil pots d'esprai matamosques per dur als pobres negrets.

Finalment, abans de les festes nadalenques, sortits ben disfressats del Coronel Tapioca i amb un mocador palestí al coll (recomanació d'una col.lega d'Iniciativa), els pijo-progres solidaris van marxar rumb a Mauritània, creuant el desert, creuant al seu pas els poblats, sense aturar el motor, llençant per la finestra els caramels que havien sobrat de la darrera rua barcelonina. Les dones, s'amagaven. Els nens, cridaven. Els cooperants que feia anys que treballaven damunt el terreny, de bracet amb els nadius, ploraven. Els homes, miraven desafiants. Els soldats, reien. Ja tenien la seva aventura. Ara només els faltava la foto.

Al cap d'uns dies, a Barcelona, a milers de quilòmetres de distància, un jove famolenc, brut i pollós esnifa un tub de cola dins un caixer de La Caixa. Negra nit. Fa fred. Neva. Al seu costat, un vell rodamón es protegeix del fred amb un llençol improvisat amb cartrons i papers de diari. Bruta i rebregada, la portada del periòdic mostra la imatge d'uns cooperants segrestats a Mauritània. La foto.