Igualada té racons lletjos. Espais que em fan pensar en ciutats lletges, com Manresa o Martorell. Espais com la plaça del Pilar o la Plaça de Sant Miquel (tot i que, segons sembla, l’Ajuntament remodelarà properament). Lletjor…. Però també té molts racons bonics: els que descobrim o redescobrim al barri del Rec, racons del cementiri nou, els edificis modernistes del passeig, etc. I, dins aquests petits oasis de bellesa, hi ha els passatges de l’entorn de la plaça de l’Ajuntament, que els igualadins anomenem “corralons” .

Fa uns mesos, l’Ajuntament d’Igualada va decidir embellir aquests raconets amb unes jardineres. No van trigar pas gaire a sorgir les veus critiques (un costum ben igualadí): que si són unes “pijades”, que si són capricis, que si hi ha altres necessitats a la ciutat com l’atur i que si aquests de dretes es gasten els diners amb flors i torretes de disseny… Aquests passatges, aquests corralons, amb tan encant, amb tanta història (han estat testimonis de la ciutat que ha anat creixent al seu voltant, protagonistes de l’activitat social, cultural, econòmica, amb les fires i els mercats…) s’han anat degradant, lenta, molt lentament. La petita botiga de tota la vida baixa, per sempre, la persiana. I, mimèticament, ho fa la del costat. I l’altra. I la d’uns metres més avall. I, de sobte, apareix una pintada. I, de cop i volta, un vidre trencat. I un altre. I una caca de gos. I les parets s’omplen de papers d’anuncis de discoteques. I es fa fosc, cada vegada més fosc.

A finals dels anys seixanta del segle passat, el professor Phillip Zimbardo, de la Universitat d’Stanford, va dur a terme un interessant experiment sociològic. Va deixar dos cotxes, idèntics, abandonats en dos llocs diferents: l’un, al sempre conflictiu barri del Bronx; l’altre, a l’elitista barri de Palo Alto, a Califòrnia. Dos cotxes idèntics. Abandonats. Dos barris ben diferents.

Al cap de poques hores, el cotxe del barri del Bronx, va quedar destrossat. S’ho van endur tot (retrovisors, llantes, motor…) i el que va quedar ho van cremar. El de Palo Alto, en canvi, va romandre intacte dies i dies... Fins que un dels col·laboradors del professor Zimbardo va trencar un dels vidres del cotxe de Palo Alto, i al cap d’unes hores el cotxe va quedar tan o més malmès que el del barri del Bronx. Quina és la causa: la pobresa? La marginalitat?

Amb aquest experiment va sorgir la “teoria dels vidres trencats”. El vidre trencat (d’un cotxe, d’un aparador...) s’integra en el paisatge, transmetent una idea de deixadesa, d’abandonament, de deteriorament, de degradació. També dóna una idea de despreocupació, de comunitat sense normes de convivència, on tot s’hi val. Després d’un vidre trencat en ve un altre. Darrera una caca de gos n’hi anirà una altra. Darrera una pintada n’apareixerà una altra.

Per això, tot i que la ciutat òbviament té altres prioritats i necessitats, hem de cuidar els petits detalls. La bellesa de les coses petites i senzilles. I cuidar-les. I preservar-les. Per això celebro que posin torretes amb flors als corralons, al costat d’altres projectes dinamitzadors (com el “Micro negocis amb aparador” o “Els corralons dels llibres oblidats”).

Però des del primer dia que van col·locar les torretes, hi ha una colla d’incívics, de vàndals, que es dediquen a destrossar-les, a arrencar les plantes i llençar-les pel terra. Com en els vidres trencats dels cotxes, no es tracta de pobresa, ni de marginalitat. Es tracta d’incivisme, de violència, de vandalisme. Es tracta de relacions socials, de convivència, de veïnatge. D’irracionalitat.

Així, els veïns, hem de recriminar, sense por, si veiem una d’aquestes actituds incíviques. I, de la mateixa manera que des de l’Ajuntament han de ser tossuts i replantar i replantar i replantar, una i altra vegada, les plantes que aquests vàndals han arrencat, aquests també han de ser contundents i gens tolerants, si els enxampen, amb els que actuen d’aquesta manera: uns grans fills de puta!.