Escolto, de fons, "La mamma morta", ària de l'òpera "Andrea Chénier" d'Umberto Giordano, mentre m'enfronto al sempre temible full en blanc. Tinc un nus a l'estómac. Busco una música trista però rebel i alliberadora. La Maria Callas, amb la seva veu colpidora, diu: "Guardo! / Bruciava il loco di mia culla! / Così fui sola! / E intorno il nulla! / Fame e miseria! / Il bisogno, il periglio!"

Les flames embolcallen la casa. Fam i misèria. La necessitat. El perill.
Al voltant, res de res.

Imagineu, per un instant, l'àvia que va morir fa uns dies al seu humil pis de Reus a causa d'un incendi, provocat per una espelma. No celebrava, ai las, als seus 81 anys, un sopar romàntic. Vivia sola. Sola. Lluitava amb la foscor de la nit -i de la solitud- amb espelmes... Perquè li van tallar el corrent elèctric.

La llum. L'electra.

Ara, tanqueu els ulls i imagineu que l'àvia de Reus és la vostra iaia. La iaia morta.

Segur que el vostre primer instint, visceral, des del fons de les entranyes, és el de buscar un culpable.

Ja el tenim. 

La companyia subministradora. La companyia que tanca cada exercici amb milions i milions de beneficis, que té asseguts a les seves poltrones, com un cementiri d'elefants, farts, polítics de tots els colors que, volta i volta, traspassen sense vergonya les portes giratòries dels aeroports de la corrupció que els duran al paradisíac destí d'una daurada jubilació. La companyia que destina més recursos a tapar les vergonyes que no pas a evitar-les. La companyia que, sense escrúpols, talla la llum a la iaia que no pot pagar la factura a final d'aquest mes, ni el que ve, ni l'altre... A la iaia morta. Que podria ser la vostra iaia.

I recordo, quan jo era un nen, el meu padrí, que quan marxava la llum, sempre deia "això, és d'ells".

També donem la culpa als serveis socials dels ajuntaments, els estrats més propers als ciutadans, i, per tant, els que tenen la galta més a prop del nostre puny i del nostre crit per rebre les bufetades més directes, i els insults més espontanis. Uns serveis absolutament desbordats, que han d'assumir uns deures que superen les seves competències, en un país de pandereta amb desenes de finestretes.

Un altre culpable, si voleu: El govern espanyol del Partit Popular, amb el seu gosset a la falda, el Tribunal Constitucional, que per orgull patriòtic, per davant -i per damunt- de la dignitat de les persones, sobretot de les més vulnerables, es poleix -amb el ribot- el decret de pobresa energètica aprovat pel Parlament de Catalunya.

En voleu més, de culpables, per consolar el dolor de la pèrdua de la vostra iaia morta?

És una vergonya, dolorosa, terrible, que avui, quan han passat molts anys des que el meu padrí deia, quan marxava la llum, "això és d'ells", que una iaia, una veïna nostra, la nostra iaia, mori pel foc abrasador de no poder pagar les factures i, paradoxalment, mori víctima de la fredor de la nostra societat. Les cendres i el glaç.

Mentre rellegeixo la tràgica notícia de l'àvia de Reus al periòdic, veig de reüll, a la pàgina del costat, un article sobre les ciutats intel·ligents, les nostres ciutats, fantàstiques, estupendes, que es preocupen més per satisfer les butxaques dels turistes i per dissenyar semàfors a la calçada perquè els vianants puguin travessar el carrer sense deixar d'aixecar els ulls del mòbil sense perill de ser atropellats pel camió de les escombraries, que no pas pels nostres avis, que prefereixen arraconar en la solitud del seu pis, de la seva misèria. En un oblit que té, cada mes, una cita amb les factures, que no podran pagar.

Ara, tanqueu novament els ulls i penseu en la vostra iaia. O en la vostra veïna, que viu sola i fa temps que veieu que no baixa les escombraries o que estén la roba al celobert, a les fosques. Quant temps fa que no l'aneu a veure? Quant temps fa que no li pregunteu com està o què necessita? Quant temps fa que no li feu un petó, una abraçada?

Les flames embolcallen la casa. Fam i misèria. La necessitat. El perill.

Al voltant, res de res...

Perquè nosaltres, potser, també som culpables.