Dimarts, 14/12/2010
3014 lectures

Jingle Bells

Tinc un forat a la panxa. Un forat d’uns vint-i-dos o vint-i-tres centímetres, més o menys. Un pam, si fa o no fa. Fa set anys que el tinc, des del desembre del 2003, quan a les vigílies de les festes nadalenques, un conductor imprudent i temerari va segar la vida del meu pare.

És un forat rodó, amb les vores esqueixades, estellades. Aquestes dies, per molt que t’abriguis, l’aire gèlid et penetra, et perfora, et travessa tot llepant les ferides que no cicatritzen.

Quan beus, quan menges, quan empasses... tot s’escola avall, regalima, vessa i s’escampa. Quan fas l’amor, els dits, les carícies es perden sota la pell.

Tinc un forat a la panxa. L’aire glaçat, quan et travessa , per davant, per darrera, s’acomoda a dins i quan marxa, sempre s’enduu alguna cosa, un bocí de les entranyes, una llàgrima.

Tinc un amic que també té un forat a la panxa. Més gran. Va perdre el fill adolescent, ple de vida, en un tràgic accident, també per aquestes dates. Ahir me’l vaig trobar pel carrer. Parlàvem, sota els llums nadalencs. Sonava, tossudament, el Jingle Bells. Acomiadant-nos, ens vam abraçar.

I l’aire gelat va travessar-nos.

Altres articles de Toni Cortès Minguet

5 Comentaris

e

eli

igualada

20 de desembre 2010.11:58h

Respondre

aquest forat que tú sents, jo el sento com un soroll estrident, continu i sense pausa.Quan passen aquestes dates,de nou, torna el ”silenci”.

M

Marisol

Igualada

14 de desembre 2010.23:44h

Respondre

Molt emotiu, m’he quedat sense paraules. Gràcies per recordar-nos la fragilitat que ens envolta.

p

pep

igualada

14 de desembre 2010.19:52h

Respondre

gràcies per ajudar-me, amb les teves paraules, a plorar. tan fàcil com és a vegades fer-nos riure els uns als altres i tan que ens costa ajudar-nos a plorar.

t

tete

Igualada

14 de desembre 2010.15:14h

Respondre

Jo encara sento la olor de puro sortint del lavabo convertit en petit santuari...

no vull perdre mai aquest forat de la panxa que em fa sentir en tot moment que és amb nosaltres

C

Consol Pagès Vilanova

Igualada

14 de desembre 2010.10:10h

Respondre

Toni,
he trobat molt emotiu el teu article.
Aflora sentiments per tots costats ,i crec que no ho podies expressar millor.
Em sento totalment identificada ;fa just una setmana vaig perdre la mare.No... Llegir més en les circumstàncies que descrius.A ella, se la va emportar un lladre de records,que a poc a poc ,va fer que la memòria l´abandonés,buidant tota una vida ,El maleït Alzheimer!
Ara jo també tinc un forat a la panxa...Bé ,de fet en tinc tres!!!
Ànims i una abraçada!!!!

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.